Joan Fuster: nosaltres els valencians, nosaltres els catalans, nosaltres tots

 

Aquest any fa 100 anys del naixement del gran intel·lectual valencià Joan Fuster (1922 -2022), i com a homenatge presento aquest article que vol debatre sobre les condicions d’existència dels Països Catalans, la nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó,  i el sentit d’aquesta existència. En concret, parlem de dos elements essencials de tota nació: allò material, i allò subjectiu.

Què som? Què podem ser? Com podem ser? I, per què hauríem de ser?  Joan Fuster, en el seu importantíssim llibre “Nosaltres els valencians” de 1962, fa un anàlisi lúcid i molt interessant de què són els valencians, però el llibre és també, en el fons, una reflexió sobre què som els catalans i què podem ser avui. Joan Fuster, sense ser un sociòleg o historiador, va ser un dels precursors del que altres van fer després. Persones, per exemple, com l’Eva Serra, entre molts altres, que van aportar idees clau per entendre la complexitat de la nostre nació, els Països Catalans, des de diferents vessants.

Tota nació és una construcció social, és a dir, fruit de lluites, decisions, no decisions, debats, guerres, negociacions, etc., fetes pels homes i dones en moments concrets de la història. Sigui com sigui, una nació no és quelcom diví ni immutable. Els Països Catalans som una nació incompleta pel que fa la base material de la nostre existència (unitat econòmica, cultura, llengua.... ), però també som fruit d’allò incomplert a nivell subjectiu. És a dir, de les decisions i no decisions col·lectives que ens porten a dia d’avui, a no ser una nació amb projecte polític definit com estat, i per tant incomplerta.

És difícil separar allò que aquí anomenem material d’allò que anomenen subjectiu. En tot cas, entendrem per allò material aquells fets més solidificats i estructurals (llengua i cultura, història comuna, sistemes ecològics i climàtics, relacions socials, economia...), és a dir, elements que d’alguna manera són en cert grau independents de la voluntat de les persones d’aquest territori. Per subjectiu ens referim a aquelles decisions individuals i col·lectives, d’autoconeixement i reconeixement mutu com a nació. Tant allò material com allò subjectiu és majoritàriament (menys alguns aspectes dels sistemes ecològics i climàtics) construcció dels homes i dones que estan en permanent tensió i diàleg.

Sense allò material (una economia, llengua i història comunes ni un cert nivell de relacions entre persones) no pot existir subjectivitat, és a dir, acció col·lectiva a través de la qual els catalans puguin tenir un projecte comú com a poble. I al contrari, sense acció col·lectiva, sense en definitiva, consciencia de ser poble, tot allò material pot deixar d’existir. Fixem-nos què passa amb el retrocés de la llengua catalana: existeix, sí, és un element material existent i real encara, però si les persones d’aquests territoris no prenen consciència de la llengua, aquest “material” perd importància. 

Finalment, per què una reflexió sobre la nació al segle XXI? O per què és actual avui Fuster? Sovint se’ns diu que això de la nació i els estats no té sentit al segle XXI. Que els ho diguin a espanyols, britànics, o francesos. Que se’ls digui que no, que han desaparèixer com a nació. El món actual, ens agradi o no, està organitzat en base estats – nació, tot i que alguns aspirem a que la humanitat camini cap a l’eliminació de classes socials i diferencies nacionals en un nou estadi per la humanitat. No obstant, encara avui això és una utopia.

Dit això, hi ha almenys dos tipus bàsics de nació, o de voler ser nació: la nació per imposició, que són la majoria, o les nacions com a elecció i lliure determinació de la seva gent. Els catalans som un poble oprimit i que no tenim estat actualment, i per tant, tenim la oportunitat de vincular alliberament nacional (independència política respecte els estats opressors) amb alliberament social. És a dir, que a través de la construcció nacional es pugui construir un projecte emancipador de millora social per la gent d’aquests territoris (Països Catalans) com a pas per contribuir a un món millor per tota la humanitat.

Els catalans existim avui, tot i que a mitges, malgrat estar ocupats principalment des de fa segles per l’Estat Espanyol i l’Estat Francès, i per tant, el nostre alliberament és una necessitat de supervivència com a poble. És com un cotxe que en un accident de trànsit queda encallat durant hores entre dos camions de gran tonatge. L’existència de les persones que hi ha a dins està en clar perill si no s’alliberen. Les reflexions de Fuster i altres pensadors sobre el sentit de ser dels catalans en el seu conjunt, de fet, posen un èmfasi molt important a vincular alliberament nacional a alliberament social, i aquest és el fil que hem d’estirar.

Fets i anècdotes que ens recorden que existim

Abans de passar a debatre amb més profunditat allò material i allò subjectiu que conforma la nació i com es relacionen aquests dos elements en el cas català, és interessant repassar alguns fets quotidians que posen en evidència que els Països Catalans existeixen. Precisament, Joan Fuster va ser un dels que clarament ens va explicar que sí, que existim, i aquesta existència s’expressa molt sovint en diferents actes, fets, o situacions de la vida quotidiana de moltes persones d’aquests territoris.

Si els Països Catalans encara no estan en la ment de molts, no és tant perquè no existeixin fets que ho possibilitin, sinó per elements més subjectius de com aquests individus es miren i es veuen en relació aquests fets nacionals existents, sigui aquesta persona de Manresa, Alacant, o Fraga.  

Els exemples de situacions de quotidianitat que evidencien que existim són molts, des del fet de poder veure TV3 des de Castelló i tenir aquesta televisió com a pròpia, passant per situacions similars de discriminació lingüística arreu del territori català, sigui a Elx, a Mataró o Perpinyà. O quan una persona de Santa Coloma de Gramenet, de vacances a Menorca, pot demanar sense cap problema l’esmorzar en català.

Podem posar altres exemples. Un grup de catalans de Lleida van a veure un partit de rugbi de l’USAP de Perpinyà sentint aquell equip tant seu com els locals, o quan els bombers de la Generalitat de Catalunya de la zona de la Seu d’Urgell es coordinen amb els d’Andorra en català per un operatiu de rescat. I així tants altres exemples que evidencien que som una nació o almenys tenim potencial per ser-ho plena i normalment.  

Allò material: els substrat de la nostra existència

Una historia alhora compartida i descompartida

No vull fer aquí cap repàs exhaustiu de la història, però si fer notar que els catalans des de fa segles compartim una història conjunta. Joan Fuster en el seu llibre “Nosaltres els Valencians” explica clarament el moment fundacional de la nació catalana moderna a partir del segle XIII, explicant el cas de València i Mallorca, que d’alguna manera esdevenen catalanes per les conquestes de Jaume I i el subseqüent procés de colonització principalment de catalans del Principat cap a aquelles terres. D’aquí en van sorgir els regnes de València i Mallorca, integrats de forma federal als altres regnes de la Corona Catalanoaragonesa . Aquests dos territoris, a més, compartirien un element molt important amb el Principat de Catalunya: la llengua i la cultura. El que avui coneixem com a Catalunya nord era de fet en aquella època part de la Catalunya fundacional, per dir-ho d’alguna manera, la dels comptats catalans des dels segles IX – XI.

Sigui com sigui, el que és important recordar d’aquest període -diguem-ne fundacional- de la nostra història és que aquest estat medieval que fou la Corona de Catalunya i Aragó creà i donà forma a institucions polítiques d’autogovern pel Principat, Regne de València i Regne de Mallorca. Però no només parlem d’institucions físiques, sinó d’una manera de fer política, d’unes costums, d’una tradició literària i cultural medieval en català, i tot un seguit d’altres elements immaterials que perduren fins avui.

L'any 1659 amb el Tractat dels Pirineus, en el context de la finalització de la Guerra dels 30 anys, la corona castellana, que ja era la mateixa que la de la resta de regnes catalans (tot i mantenint aquests, les seves constitucions, lleis i institucions), cedeix a França el comptat del Rosselló, el que ara coneixem com a Catalunya Nord, sense consultar les corts catalanes, i encara menys la gent del territori. Tot i que aquelles comarques passaren a ser franceses, durant molts anys, i de forma natural, els catalans del Rosselló continuaren comerciant, parlant, trobant-se amb els catalans de l’altra banda, essent catalans, en fossin o no conscients.

A la Guerra de successió espanyola del 1701 – 1715, es veu també una dinàmica històrica bastant similar en tots els territoris de l’antiga Corona Catalanoaragonesa (menys al Rosselló, ja integrat a l’Estat Francès). Precisament, són aquests territoris que defensen majoritàriament un model de monarquia diferent i enfrontat al model absolutista de Castella, un model de monarquia català on el poble, a través de diferents mecanismes constitucionals, estava més protegit a les arbitrarietats del rei. No és casualitat que en la batalla d’Almansa al 1707, en la de Barcelona al 1714, i en la presa de Mallorca al 1715, hi hagués una important resistència austriacista, és a dir, anti-borbònica i anti-absolutista. Tampoc és casualitat que en els tres territoris s’apliqués el Decret de Nova Planta per part de Felip V i s’abolissin els drets constitucionals de cada territori.  

Després de la desfeta austriacista, la resta del segle XVIII i gran part del XIX, significaren el desmantellament de la nació catalana. És a dir, hi ha un període de destrucció de les institucions d’autogovern dels regnes que havien existit, la divisió dels territoris en províncies espanyoles, i els atacs a la llengua i cultura catalana, progressant la cultura i llengua castellana. Aquest procés de dissolució i divisió de la nació catalana anava vinculada a la creació d’Espanya com a nació i a un procés de centralització cap a Madrid. 

No és fins la Segona República al 1931 quan, i sobretot pel cas del Principat, es recuperà l’autogovern en forma d’estatut d’autonomia. Al País Valencia i les Illes no s’arribà a un estatut d’autonomia, però sí que hi hagué certa recuperació de la llengua, la cultura, i fins i tot la creació de projectes polítics, socials i culturals, que volien incloure els tres territoris. Amb la llarga nit del franquisme, el petit procés de recuperació nacional durant la II República es va convertir no només en una situació d’estancament nacional, sinó de greu retrocés.

Amb el procés de “democratització” a finals dels 70s, l’abandonament del franquisme oficial, i amb  la parcial i molt millorable transició, els tres territoris, empesos sobretot per moviments progressistes i populars, pogueren aconseguir, no sense renúncies importants per part de les elits, estatuts d’autonomia, amb evidents límits imposats per l’estat. Un d’evident és la prohibició de la federació d’autonomies consagrat a la constitució espanyola del 1978. Amb els anys, el mateix procés de creació d’autonomies es va fer servir per part de les elits burgeses i dominants de cada regió (Catalunya, País Valencia i Illes) per regionalitzar encara més i dividir la nació catalana en molts àmbits, malgrat certa recuperació de la llengua i la cultura, i assoliment, fins a un límit, de competències d’autogovern en diferents àmbits. També es va evidenciar en aquell període i fins a dia d’avui, i fruit de processos històrics anteriors i complexos, ritmes i nivells de consciència nacional diferents als tres territoris catalans de l’estat espanyol.

Sigui com sigui, el que és important entendre per aquest article és que hi ha una important base material històrica comuna existent que clarament ens vincula com a nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

La llengua i la cultura

La llengua i la cultura són dos dels elements materials més evidents de l’existència de la nació catalana, i potser ens podem preguntar per què sovint són tan atacats. Com s’ha mencionat en línies anteriors quan parlàvem d’anècdotes que evidencien la nostra existència com a nació, els exemples de discriminació per parlar en català, ja sigui a Alacant o Mataró, evidencien l’existència d’un element material nacional molt potent. Aquest és un exemple en negatiu sobre la llengua, però, girant-ho, també evidència un fet cabdal: que la llengua és viva a molts indrets de la nostre nació, malgrat pesi a molts, i per això persisteix una volguda discriminació.

L’existència del català, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, és un fet cabdal de la nostra existència objectiva com a poble. Ara bé, encara que és un fet objectiu i comprovat que un català d’Elx parlà català com un català de Vic o de Perpinyà o viceversa, també hi ha exemples de com hi ha persones i estaments poderosos amb interessos per la no existència de la nació catalana, que combaten l’evidència de la unitat de la llengua.

La cultura, com a matèria o fenomen, pot tenir moltes diferents expressions: gastronomia, música, poesia, literatura, etc. Tots aquests elements també són “materials”, “ substàncies” que fan la nació, i que s’acumulen al llarg de la història. Per exemple, en el camp de la gastronomia, sovint al llarg de la geografia catalana, trobem plats, begudes o tradicions culinàries, molt similars o on només canvia el nom del concepte o producte culinari. En la tradició literària, més enllà de l’evidència del català com a llengua de literatura catalana arreu del territori, i al llarg de la història, en podem mencionar altres derivades materials, com per exemple l’existència en tots els territoris d’editorials en català. Aquest últim punt ja quasi frega la part subjectiva del fet nacional, que tractarem en línies que venen.  

Economia, sistemes productius, relacions laborals

Igual que en la qüestió històrica, no vull entrar ni en detall ni en extensió, més enllà de destacar alguns elements interesants a tenir en compte com a “materials” de base per l’existència de la nació. De què parlem quan fem referència a economia, sistemes productius o relacions laborals? Podem parlar de sectors econòmics com agricultura, serveis o industria, i veure quin pes tenen a cada territori i com han anat evolucionant. Però sobretot, podríem parlar de l’estructura de classes socials fruit precisament d’aquestes relacions en el sistema productiu.

Parlem de grans empresaris? Hi ha més presència de treballadors autònoms? Hi ha més presència d’una classe burgesa comercial? Quin pes tingué el tèxtil en els diferents territoris? Quin pes tingué o té la industria pesada o les grans fàbriques? Quina és la magnitud i pes dels treballadors assalariats? Com és el camp? Parlem de pagesos autònoms i petits empresaris? O treballadors assalariats del camp? Són preguntes que no es poden respondre en aquest article, però simplement vull evidenciar que caldrà mirar les estructures econòmiques de cada territori i trobar-ne elements comuns i elements diferencials.

Com explica Fuster en el seu “Nosaltres els Valencians”, un dels elements claus de diferenciació entre el País Valencia i el Principat de Catalunya  és l’estructura econòmica. Fuster explica que per exemple, l’economia agrícola catalana i valenciana són diferents. També explica que la burgesia catalana esdevé nacional (en el sentit de tenir un projecte nacional propi pel Principat de Catalunya) mentre que la valenciana no té aspiracions nacionals, entre altres qüestions interessants.

Ara bé, tenint en compte aquests elements diferencials que són importants, és evident que al llarg de la història hi ha elements que es comparteixen, i més en un món globalitzat de capitalisme. Podem dir que almenys des dels 70s del segle XX, precisament per aquest procés de globalització, podem trobar elements econòmics més similars arreu del territori català.

Tots els territoris  de la nostra nació estan sotmesos a sistemes capitalistes similars, i trobem cada vegada més categories de treballadors més similars. Treballadors dels sectors serveis, comerç i turisme, comparteixen les mateixes problemàtiques arreu de molts dels territoris. En els grans centres industrials de les grans ciutats, per exemple, en la industria de l’automòbil, hi trobem també similituds. La industria càrnica i alguns aspectes del sector agrícola actual tenen problemàtiques comunes al llarg de la nostra nació. Per no parlar de la creixent anomenada economia de plataformes. Avui, podem veure repartidors de Globo o altres empreses voltant sense parar per les nostres ciutats. Finalment, hi ha un altre element que ens unifica, i això possiblement, ve de més lluny a la història. Tots els territoris de la nostra nació són perifèrics respecte la seva capital estatal, amb tot el que comporta en infraestructures, serveis, infrafinançament, etc. Sigui com sigui, certs elements històrics vinculats a l’economia, la creixent uniformització del sistema capitalista als nostres territoris, o el fet de ser perifèria econòmica, són elements nacionals “materials” comuns.

Relacions socials

Quan parlem aquí de relacions socials no em refereixo tant a les que estan forçosament vinculades a construir nació de forma conscient, sinó més aviat a relacions que podem anomenar naturals o empeses per la proximitat d’idees, d’interessos o de necessitat. En primer lloc, podem pensar en les evidents relacions de veïnatge entre les diferents regions dels Països Catalans. Per exemple, relacions entre veïns, entre persones que van a treballar al poble del costat, però que ja és una regió diferent. Podem pensar en els ebrencs que van a treballar al País valencià, o viceversa.  Relacions basades en interessos comercials, per exemple, quan els catalans del Principat van a comprar a Andorra, o quan els catalans del Rosselló van a posar gasolina a l’Empordà, o quan els catalans de Fraga es desplacen a Lleida per anar al metge. Són relacions d’alguna manera existents, d’alguna manera necessàries, i que es produeixen independentment de l’existència de consciencia nacional. Però no només parlem de relacions entre veïns de fronteres per dir-ho d’alguna manera, sinó també de relacions més profundes. Per exemple, relacions que s’estableixen entre persones dels diferents territoris, quan per exemple gent de Palma, va a la universitat a Barcelona. Però fins hi tot, podríem parlar de relacions d’amor i sexe entre persones dels diferents territoris, que es poden dir potser, t’estime, t’estimo, t’estim. Sigui com sigui, aquestes relacions, no tenen per què voler dir que les persones que hi estan implicades tinguin consciencia nacional, existeixen independentment d’això. En tot cas, el que és important tenir present, és que les relacions socials són també un important element material de la nació en construcció.

Sistemes ecològics, paisatgístics, i clima

Un altre element material que té potencial de ser base per la construcció de la nació és el que hem anomenat sistemes ecològics, paisatgístics i el repte climàtic actual. Potser el que engloba tot això, és que tots els territoris catalans formen part del Mediterrani occidental. Això vol dir que tots els territoris s’enfronten a reptes climàtics i mediambientals similars, i més amb l’acceleració del canvi climàtic produït per l’home. El repte de l’estrès hídric, la degradació de les nostres costes, plans urbanístics sense sentit, etc. Per altra banda, són òbvies les connexions paisatgístiques i de sistemes ecològics entre els diferents territoris. Potser la més clara d’aquestes connexions és el fet de que pràcticament tots els diferents territoris tenen costa, compartim mar, però també història i tradicions marineres, economia del mar, gastronomia del mar, etc. Compartim també connexions entre altres corredors naturals, com rius, o sistemes muntanyosos. Però també paisatges de secà, tipus de conreus, etc. I evidentment, tots aquests elements materials ecològics, medi ambientals, paisatgístics i climàtics, ens fan compartir elements culturals vinculats a aquests, ja ho hem dit, com gastronomia, formes de viure, festivitats etc.

Enemics comuns, opressions comunes

Finalment, hi ha un altre element material de fons que té un potencial unificador molt gran i potser m’atreviria a dir, un dels que mana sobre els altres: la opressió nacional. La gent dels Països Catalans, té dos grans enemics, dos grans obstacles a la seva possible supervivència com a poble: són l’Estat Francès i l’Estat Espanyol.

Els àmbits o espais on podem trobar exemples d’opressió nacional arreu dels territoris són molts. El motiu de l’opressió nacional que patim és que aquests estats no volen que existim com a poble, ja que això va en contra els seus interessos com a estats, interessos sobretot dels aparells de l’estat i les classes dirigents. Des de la incorporació del Rosselló a l’Estat Francès, amb el Tractat dels Pirineus al 1659, la seva població catalana va començar a notar l’opressió en forma per exemple, de prohibició de la llengua catalana i obligació de parlar en francès arreu, però la opressió també va tenir forma de prohibició de comerciar amb la sal de l’altra banda dels Pirineus, per exemple.

Durant centenars d’anys aquesta opressió ha estat tant forta i sense elements de contrapoder que els catalans del nord, molts d’ells, tot i sentir-se catalans els costa molt parlar català, ja sigui per vergonya, ja sigui per que no el saben parlar. Altres potser el parlen una mica però se senten francesos, després de tant anys de dir-los a bones i dolentes que eren francesos.

L’opressió de la llengua i la cultura és de les més vistoses. Ara bé, les opressions poden prendre moltes altres formes. Una de les altres més evidents i que més esforços esmercen els estats opressors per fer realitat, és la prohibició i repressió de qualsevol moviment polític i popular que reivindiqui el que podem dir, el dret a l’autodeterminació, és a dir, que la gent d’un territori, pugui decidir el seu futur i si cal, formar una entitat política independent. Aquesta opressió està vinculada a una altra, al fet que els diferents territoris catalans se’ls prohibeix o se’ls faci molt difícil reivindicar-se com unitat política única. És la tàctica, directa o indirectament posada en marxa, del divideix i venceràs.

Una altra opressió que tota la població de tots els territoris patim està vinculada a l’organització centralista dels estats als quals estem sotmesos. Això està vinculat al fet que tots els territoris siguin perifèrics respecte el seu estat, respecte sobretot Madrid i París, amb tot el que comporta això. Sigui com sigui, l’opressió nacional dels estats que dominen la nostre nació és un fet material molt important d’existència de la nostre nació i de nosaltres com a poble. Independentment que la gent dels diferents territoris tinguin consciencia o no de ser catalans en conjunt, es poden trobar amb aquestes opressions a les seves vides, potser sense saber-ho.

Allò subjectiu necessari: fins a quin punt ens reconeixem com a nació  ?

Tots els exemples anteriors ens mostren que hi ha molts elements materials que són substrat per què siguem nació. Història, cultura i llengua, relacions socials, sistemes econòmics, opressió nacional compartida, són elements que existeixen independentment de si ens reconeixem com a nació. Ara bé, sense l’element subjectiu col·lectiu, de reconeixement i presa de consciència nacional, no hi haurà nació ni unitat nacional.

Sovint és difícil separar allò material d’allò subjectiu. En tot cas, allò material, com hem dit, és d’alguna manera allò més sòlid, més consolidat pels anys, allò que en certa manera és independent dels individus actuals. Allò subjectiu és precisament aquesta voluntat de ser i de presa de consciència com a poble. Aquells pensaments, aquelles idees, aquelles accions que ens encaminen de forma col·lectiva a ser nació, en base el pòsit material existent, i que projecten un projecte polític de futur com estat. Ara bé, com també s’ha dit, allò material i allò subjectiu està sempre en diàleg. Allò que en algun moment és o ha estat material, ha estat fruit de processos subjectius. Allò que és subjectiu avui, pot ser material en uns anys, i viceversa.

Reconeixement de la història comuna

Un primer element subjectiu que és necessari, és reconèixer la història de tots els territoris dels Països Catalans i les seves gents amb cert sentit de coherència. Aquesta subjectivitat col·lectiva del, per dir-ho d’alguna manera, sentit històric nacional, pot prendre diferents formes. Per exemple, és important l’existència d’historiadors que investiguin sobre la historia dels Països Catalans. En base a aquesta promoció de l’estudi científic de la història del conjunt dels territoris, es podrien fer passos per que escoles d’arreu del territori, tinguessin llibres escolars amb una història coherent dels Països Catalans, amb els seus elements d’unitat i desunitat, però elements al cap i a la fi d’història conjunta. La història pensada en profunditat d’anàlisi, serveix per explicar uns fets que ens fan poble i que evidencien en moltes ocasions que els territoris catalans han compartit històries, ventures, desventures, penes i glòries.

Unitat de la llengua i cultura

Un segon àmbit on l’element subjectiu és important és l’àmbit lingüístic i cultural. En l’àmbit lingüístic ja hi ha elements subjectius que són esperançadors, però estan sempre sota amenaça com veiem avui. Podem posar l’exemple històric de la normativització de la llengua, les normes de Pompeu Fabra. Podem anomenar l’actual Institut Ramon Llull, de promoció de la llengua i cultura catalana. El Ramon Llull és un consorci format pel govern de la comunitat autònoma de Catalunya, la comunitat autònoma de les Illes Balears, i l’Ajuntament de Barcelona. Estaria bé que aquest consorci s’ampliés al govern regional del País Valencia, i per exemple, també a l’ajuntament de Perpinyà. Un exemple de la construcció subjectiva de la nació interessant, es el mapa del temps de la Televisió Catalana TV3, que en la previsió del temps pels propers dies mostra un clar mapa dels Països Catalans, que ha irritat sovint a molts dels que no volen que els catalans existim com a poble. Podem posar altres exemples en el camp cultural i lingüístic, revistes com el Temps, o l’existència d’organitzacions de la societat civil, com Plataforma per la Llengua, Acció Cultural del País Valencia, Òmnium cultural, o Obra Cultural Balear, són bons exemples de com la subjectivitat és important per donar forma a la llengua i cultura catalana en clau nacional. Una altra de les institucions interessants ena quest sentit és la Universitat Catalana d’Estiu.

En aquest àmbit de la llengua i cultura, també podem destacar el molt remarcable exemple de la musica en català. Almenys des de la Nova Cançó als 60s -70s del Segle XX, hi ha hagut importants musics catalans d’arreu de la nació que han format certa unitat musical, tot i que ben plural, de la música en català. Des de cantautors com Sisa, Raimon, Guillem d’Efak, Biel Mesquida, Maria del Mar Bonet etc. Però podem parlar també de músics o grups musicals més recents com Obrint Pas, Brams, Inadaptats, Oprimits, Ja t’ho diré, Antònia Font, Roba estesa i tant d’altres, que amb consciencia de país, i també de forma plural, conformen la rica escena musical catalana d’arreu dels Països Catalans actualment.   

Coordinació administrativa transregional

Altres exemples de subjectivitat col·lectiva que construeix nació les podem trobar en els intents a vagades més intensos o menys, de coordinació o d’anar a una entre les diferents administracions públiques de la nació, en diferents temes. Ja sigui entre les comunitats autònomes espanyoles de Catalunya, País Valencia, Illes, o bé espais de cooperació entre Generalitat de Catalunya i Andorra, o entre Generalitat i ajuntament de l’Alguer entre altres exemples de cooperació entre administracions públiques regionals i locals de tota la nació.

Economia i organització dels treballadors

En el camp de l’economia també podem posar exemples de subjectivitats que aposten per certa unitat d’acció. Un d’ells, és que arran de la necessitat material de l’anomenat corredor ferroviari mediterrani de mercaderies, fa que hi hagi interessos conjunts d’empresaris del País Valencià i Catalunya en aquest tema. Per altra banda, la constatació que cada cop més,  l’economia dels Països Catalans és més similar, per què tots els territoris estan sota domini del capitalisme del segle XXI, fa que hi hagin oportunitats de més coordinació entre els treballadors de tots els territoris. Per exemple, la majoria de territoris catalans tenen molts treballadors precaris en el sector serveis, (comerç, turisme...), fet que possibilitaria el compartir interessos d’unió enfront empresaris del sector, que sovint formen part dels mateixos grups empresarials. Ara bé, l’acció col·lectiva subjectiva en el camp del treball és de les menys desenvolupades de totes, una de les greus conseqüències de tants anys de divisió nacional i administrativa.  

La lluita de totes les lluites

Sense una lluita clara per projectes polítics i institucions polítiques oficials o no, realment nacionals, que incloguin tots els territoris, serà molt difícil, per exemple, una unificació de la classe treballadora, ja que aquesta es troba disseminada en territoris polítics i administratius, i també econòmics, formalment diferents, amb normatives a vagades també diferents, amb tradicions de lluita obrera diferents, i amb massa anys de divisió.

Així doncs, un dels grans reptes, dels molts que tenim com a nació, és superar la opressió nacional que ens divideix com a poble i, tot i que tenint en compte els diferents ritmes de consciència nacional, apostar per enfortir partits polítics, moviments populars i institucions polítiques pannacionals.

Un primer exemple seria que els diferents partits polítics que aspiren a construir un projecte emancipador pel conjunt del poble català pensin en conjunt de país. És a dir, pensar els seus programes polítics, la seva organització interna, la seva participació en institucions representatives dels diferents territoris, de forma coherent i unificada. A nivell polític, podem parlar d’altres institucions, algunes encara no existeixen tot i que se’n ha parlat molt. Per exemple, una Assemblea de Càrrecs Electes de tots els territoris, que tingues el repte de dissenyar estratègies per avançar cap a la construcció nacional. Altres institucions en el camp polític, serien coordinadores o conferències nacionals de partits amb aspiracions nacionals, o fins hi tot , organismes de coordinació entre els diferents parlaments o cambres regionals d’arreu de la nació. Això enfortiria el conjunt del poble català com actor subjectiu amb un projecte polític més clar i unificat davant els poderosos estats i les seves elits que ens oprimeixen, ja que la principal opressió nacional és la de no ser reconeguts com a poble amb capacitat de construir el nostre futur polític de forma conjunta.

Una proposta de futur, entre allò material i allò subjectiu

En resum, en aquest article he volgut defensar que malgrat les dificultats, la nació catalana de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, existeix. Existeixen les condicions o elements materials claus, llengua i cultura, història comuna, relacions socials..., i una de les més crucials, l’opressió nacional compartida, i que té moltes derivades en les nostres vides diàries com a catalans.

No obstant, tots aquests elements materials, tot aquest substrat material per dir-ho d’alguna manera, evidencien una nació en construcció, a mitges, no complerta. Sense l’element subjectiu, és a dir, sense consciència de voler ser, no hi ha nació política, és a dir, amb projecte de ser un estat i aportar un projecte de millora material per la seva població. Ara bé, el més greu i potser immediat en molts dels territoris de la nostra nació en construcció, és lluitar per no desaparèixer com poble. Ja ho va dir Joan Fuster, o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. El fet de pensar en mentalitat regional (catalana, valenciana, balear...) no és casualitat, és fruit de la divisió com a poble, i una greu amenaça a la nostra existència, ja que això ens fa petits davant els grans estats, i sovint, propicia la lluita entre nosaltres.

Malgrat això, penso que si el Principat de Catalunya, com va estar a punt de passar al 2017, es convertís en estat català independent, això seria un revulsiu pel conjunt de la nació, i fins hi tot, si aquest estat fos exitós, podria propiciar que en la resta de territoris catalans, les contradiccions amb els estats opressors augmentessin,  augmentant la consciència nacional.  

Una de les preguntes que ens hem fet en les línies inicials de l’article, és per quin motiu és important parlar de nació al segle XXI?  Per què hauria de ser important parlar de la nació catalana complerta, avui? En primer lloc, com hem dit, vivim en un món de nacions - estat encara, la societat humana, està majoritàriament avui organitzada així. En aquest sentit, l’alternativa a ser català, és ser espanyol o francès... i com veiem en els exemples històrics, aquesta pertinença s’ha imposat a la força, igual que es continua mantenint per la força, produint molts problemes a la nostra existència com a poble. Però per a mi, el tema central, és si essent espanyols o francesos, és a dir, no essent catalans, tenim possibilitats de millora material, ja sigui culturalment o lingüísticament, però també econòmicament com a poble.

La història ens diu que no, que som perifèria de grans estats, i això, ens porta a la nostra divisió, erosió i decadència, i finalment desaparició si no actuem. Ho hem vist en diferents períodes històrics en diferents territoris de la nostra nació. Tenim tots els elements per ser nació, però sense consciència nacional, és a dir, sense l’element subjectiu, no ho serem. Per altra banda, sembla que sense alliberament nacional respecte els grans estats, i pel fet de ser perifèria, és més difícil l’alliberament social i la millora del nostre benestar.

Però pot existir una proposta de futur com a catalans. A hores d’ara, l’alternativa més raonable per la majoria de catalans arreu dels Països Catalans, parlin o no català, se sentin o no catalans, és aprofitar aquest substrat material que hem explicat, per prendre consciència com a poble, i construir des de la lliure determinació una nació independent, integradora i solidària amb la resta de pobles del món.

Sense alliberament nacional possiblement estem destinats, en el molt millor dels casos, a seguir com fins ara. En el més probable, a desaparèixer com a poble, ja que no tenim les eines necessàries per defensar la llengua, la cultura, el nostre benestar material, o poder expressar-nos al món de forma directe sense intermediaris.