Mentida

Podríem definir la mentida com la ocultació de la veritat total o parcial a una altra persona o persones. No obstant, la mentida pot ser una eina que pot fer més útil i fàcil la nostra vida. Ara bé, la presència recurrent de la mentida pot també evidenciar dinàmiques perverses en la nostra societat. La mentida s’ha denigrat al llarg de la història de la humanitat. Ho podem veure en molts textos religiosos, ho podem veure en principis ideològics, i també en el sentit comú: mentir no està bé. Però què passa quan la mentida pot ser clau per la supervivència humana i l’ordre social?

La mentida més clara és la directa: dir allò que no és de forma deliberada. Però també es poden dir mitges veritats fent una ocultació no total de la veritat. O bé, podem pensar en una tergiversació de la veritat, allò de fabricar una realitat paral·lela, indispensable normalment a la simple ocultació de la veritat.

Ara bé, sovint la mentida esdevé estructural (fortament arrelada a la societat), prenent formes més perverses i complexes. Per exemple, quan per a què ens acceptin en un lloc de feina necessitem vestir-nos de certa manera. Dit en altres paraules, quan necessitem mostrar-nos d’una manera diferent a com som en el nostre dia a dia per aconseguir quelcom important, i que d’altra forma, no aconseguiríem.

Fixem-nos que la ocultació de la veritat (o la mentida) com a fet social, no és quelcom sense importància, ja que porta implícita la negació de la realitat a algú. No és poca cosa! Privem a algú de quelcom que existeix, i que potser per la nostra acció, mai coneixerà, coneixerà més tard, o de forma tergiversada.

Podem pensar en diferents àmbits de la vida on la mentida té un paper clau (vulguem o no). La família, la política, el món del treball o fins hi tot la diplomàcia internacional. Si diem que la mentida pot tenir una utilitat social per les persones que la practiquen, potser ens hem de preguntar quina veritat es  necessita ocultar i per què. Potser la resposta és que sovint necessitem ocultar una realitat que, si el destinatari de la mentida la conegués, se sentiria enutjat, amb els interessos contrariats, o fins i tot podria posar en joc la seva integritat física o psíquica.

Segurament molts fills menteixen als pares per no fer-los patir, i viceversa. Potser un polític menteix sobre el seu passat feixista perquè sap que aquella veritat seria difícil d’encaixar al seu barri. Potser es menteix en el CV perquè necessitem aquella determinada feina. Potser mentim al nostre cap perquè fent-ho, ens assegurem el nostre sou a llarg termini, o potser un ministre d’exteriors menteix sobre les intencions reals del seu país, per evitar tant com pugui una guerra.

L’alternativa a la mentida en aquestes situacions, és doncs, la veritat. Què passaria si sempre, sempre,  sempre, diguéssim la veritat ? Què passaria si  diguéssim tota la veritat als nostres familiars, als nostres caps? Què passaria si els polítics o diplomàtics diguessin tota la veritat? O què passaria si ens mostréssim tal com som expressant tota la veritat sobre nosaltres en tots els àmbits de les nostres vides?

Si pensem en la dictadura més perfecta, segurament trobaríem en moltes persones una gran necessitat d’ocultar la realitat social existent, és a dir, de mentir. En la nostra societat, podem pensar que com més distancia hi hagi entre realitat existent i el que pensa la majoria sobre aquesta realitat, més necessitat de la mentida com a eina social de supervivència. 

Aquest text no ha volgut ser un judici moral sobre la mentida, ja que com hem vist, en algunes situacions mentir és una necessitat per sobreviure i ser acceptat. No obstant, la presència recurrent a la mentida, evidenciaria que hi ha quelcom en les relacions entre les persones d’una societat, que no funciona bé. Sigui com sigui, la major o menor presència de mentida, ens pot servir per mesurar la salut de la nostra societat en molts aspectes.