Intel·ligentment inútils

Fa temps que penso que cada cop som més intel·ligents i alhora més inútils. Em refereixo a la contraposició entre intel·ligència col·lectiva i inutilitat individual, en el meu parer sorgida del procés històric de divisió del treball (exemplificada amb la cadena de muntatge del capitalisme dels segles XIX i XX) i la posterior translació d’aquesta lògica en l’àmbit del coneixement humà.

La divisió del treball ha permès que col·lectivament tinguem la capacitat de descobrir i conèixer el món de forma molt completa i exhaustiva, fet que ha aportat un creixement econòmic mai vist en la història de la humanitat. Una altra qüestió són els costos humans i per la natura d’aquest creixement, però aquest tema escapa l’àmbit d’aquest article.

Sigui com sigui, la creixent fragmentació del coneixement humà, conseqüència de la lògica de la divisió del treball, sembla que ha portat a que individualment siguem cada cop menys autònoms. És a dir, sabem fer menys coses per nosaltres mateixos ja que hem delegat a l’Estat i sobretot, a empreses privades sense control democràtic, la gestió de molts aspectes de les nostres vides. Sanitat, educació, cures, alimentació, etc. Però també elements molt més bàsics, com el coneixement de la natura, poder fer-nos un sopar decent, o cosir uns pantalons que se’ns han trencat.

Dediquem molt esforç físic i mental en especialitzar-nos (en els nostres estudis, professions, etc.), i això té un retorn a la societat en forma de coneixements col·lectius massius de gran impacte, i això és positiu. Ara bé, a nivell personal, tots aquests esforços mentals i físics que dediquem a l’especialització els dediquem cada com menys a altres tasques o coneixements bàsics necessaris per viure, això explicaria la pèrdua creixent d’autonomia personal.

Quan comencem a delegar tasques bàsiques diàries, és quan comencem a ser inútils i perdem el control sobre molts àmbits de la nostra vida. Si la tendència continua, potser les futures generacions seran encara més inútils, i potser algun dia, els robots o màquines controlaran cada cop més aspectes de les nostres vides.

Fixem-nos en la contradicció plantejada a l’inici. Som la generació que més ha accedit al coneixement massiu: estudis universitaris, idiomes, coneixements informàtics, tenim màsters, doctorats... Ara bé, tot i que en principi tot això hauria de conduir-nos precisament a ser més lliures, en molts aspectes de la nostres vides som molt més dependents de tercers, tot i tenir les eines per què això no passi. La contribució especialitzada de les persones en diferents camps professionals, sovint acaba en mans d’empreses privades, que crea nous productes, de manera que aquest coneixement inicial acaba fora del control de la majoria de nosaltres.

Pensem per exemple, en les patents d’arbres fruiters, o en solucions per conservar millor el menjar precuinat. Són exemples de coneixement col·lectiu massiu, fruit del treball dur i compromès d’investigadors d’arreu del món, que un cop passen pel filtre de les empreses ens treuen autonomia com a persones, fent-nos dependents d’un tercer que no sabem qui és i que ara controla aquell coneixement. Que estrany no? Pagesos d’arreu del món que han de comprar patents de fruiters, quan durant milers d’anys aquells pagesos controlaven el coneixement per fer-los créixer.  Joves i més joves arreu, que ja no els fa falta saber cuinar, per què poden comprar productes precuinats refrigerats amb un nou sistema. I totes les vegades que recorrem a Google per recuperar el que sempre havia format part del coneixement popular, com ara les propietats del romaní o la maria lluïsa?

El problema d’aquest fenomen contradictori, doncs, rau principalment en l’ús per part de tercers del coneixement creat col·lectivament, sobretot de forma creixent per part d’empreses privades, que no només el comercialitzen i privatitzen, sinó que fan que ja no necessitem tenir aquell determinat coneixement quotidià en nom d’una suposada comoditat, amb tot el que implica per la nostra creixent inutilitat.