Algunes hòsties més, un referèndum pactat i la independència

 “Algunes hòsties més, un referèndum pactat i la independència” és un article que mira d’analitzar què va passar a l’1-O 2017 i per què possiblement encara no som independents. En general el que vinc a dir és que fins la DUI del 27/10/2021 l’independentisme anava pel bon camí, però en aquell moments claus no es va saber interpretar ni l’1-O ni la DUI. Saber-ho ara ens ha d’ajudar a caminar cap a la república catalana independent, com a única via de progrés i supervivència com a poble. L’1-O no va ser una derrota, la derrota va venir després de la DUI quan sense lideratge clar i sense estratègia l’independentisme va ser, i fins ara, provisionalment derrotat. El missatge principal que vull transmetre és que sense mobilització i desobediència, sense entendre el conflicte inevitable amb l’estat,  no hi haurà independència. Ara bé, a la independència no ens hi portarà ni una taula de negociació sense estratègia, objectiu, ni pressió al carrer, ni tampoc, una DUI sense més. Però anem per parts.

La dinàmica històrica

Al llarg de la història de la relació entre el poble català i les estructures de poder de l’estat espanyol s’han repetit almenys dues lògiques contradictòries que evidencien la permanent relació de tensió i conflicte. Per una banda, la voluntat repetida en moltes ocasions de la història de Catalunya, de més llibertat, autonomia o independència (depèn de l’època històrica) del poble envers l’estat. Per l’altra, la repetida dinàmica de l’estat de no deixar expressar-se amb llibertat al poble i reprimir. Podríem parlar d’una altra dinàmica que es repeteix: la voluntat d’àmplies capes de la població catalana de vincular aquesta pulsió de llibertat amb la cerca d’un futur material i cultural millor per la majoria, és a dir, el que popularment s’ha anomenat “un país millor”. Alhora, aquesta lògica s’ha oposat sovint a la lògica opressiva, regressiva i conservadora de l’Estat sobre el nostre poble.

D’exemples històrics no ens en falten, en podem posar alguns de clàssics. La revolta dels segadors, que culminà amb la república fallida de Pau Claris el 1640. La pèrdua del model constitucional català el 1714, amb la caiguda de Barcelona, o la victòria del feixisme el 1939. Durant l’anomenada transició, als 70s i 80s del segle XX, l’independentisme català ja va expressar la impossibilitat d’un encaix amb l’estat espanyol en els termes que s’estava desenvolupant la transició. Aviat molts van renunciar a la idea d’autodeterminació i transformació social que l’Assemblea de Catalunya recollia. El pacte de la “transició” va significar a Catalunya la desactivació de l’independentisme. El pujolisme, la UCD, el PSOE i el PP després van estabilitzar l’estat autonòmic, no sense moments de repressió.  Però que va passar a partir del 2009 -2010, fins el 2017? El que va passar va ser un cop més la tornada de la dinàmica històrica d’esgotament de l’encaix entre Catalunya i l’Estat per un seguit de factors. Ara no entrarem en les causes de forma extensa, però podem apuntar dos elements claus. En primer lloc, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que tombava molts dels articles de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català al 2006, fet que certificava que la voluntat de decidir com a poble tenia un límit: els catalans no podem decidir lliurement. I un altre element clau, que forma part de la dinàmica històrica, és que aquesta decisió coincidia amb un moment històric de creixent pressió econòmica i material sobre les classes populars. L’encaix doncs, no només no funciona política i institucionalment sinó que el poble cada cop se sent menys representat per un Estat on cada cop és fa més patent la corrupció d’altes esferes, la desigualtat econòmica i la pèrdua de drets. Aquests són els elements claus que impulsen l’independentisme a partir del 2010 i que el tornaran a impulsar.

 On som ara, al 2022?

Molts es pregunten de què ha servit l’1-O. De molt, ara ho explicaré. Però on som ara? Catalunya és una regió d’Espanya com el 2010, amb la mateixa o una mica menys d’autonomia. Ara bé, no estem al mateix moment històric. L’1-O va ser una fita històrica que va servir per entendre de què som capaços com a poble i de quin és el camí a seguir. Ja explicaré quines coses van fallar possiblement  l’1-O perquè encara no siguem independents.

En tot cas, l’1-O Va ser un èxit. Un èxit que va ser seguit de forta repressió que encara dura. Però no, no estem ni igual ni pitjor. Si ens referim a les possibilitats objectives de independència estem més a prop que al 2010. Per què? Bàsicament el motiu és que vam fer l’1-O però alhora, i malgrat totes les coses que han passat des del 2017, l’independentisme té encara avui, segons les eleccions fetes i la mitjana de les enquestes, un suport molt important. Però el que és més important, l’independentisme va ser capaç d’organitzar, resistir, fer i guanyar un referèndum amb una posterior declaració de independència, que en línies que venen explorarem per què no ens va portar a la independència al 2017. Però aquí estem, la lluita en la història mai és en va.

1-O: Què va passar i quin mandat va donar

Com dèiem, l’1-O és fruit de la presa de consciència d’una part molt majoritària de la població catalana, que en un moment determinat va decidir que la única via per millorar la situació material, emocional, i cultural col·lectiva, era poder decidir lliurement, sense imposicions, i decidir ser república. El referèndum de l’1-O va ser convocat pel Govern de Catalunya però defensat pel poble organitzat. Sense aquest, el referèndum no hagués sigut una realitat. Aquesta dinàmica de mobilització popular ha estat clau al llarg de la història de Catalunya en la seva lluita per la llibertat i la justícia social, en tot el camí fet fins avui cap a la independència, i serà clau en el desenllaç que ve .

L’1-O és fruit d’almenys 7 anys seguits d’organització i esforç de fer valer la voluntat del poble de Catalunya per la via democràtica. El problema pels catalans és que, com bé sabem a partir de la dinàmica històrica, l’Estat Espanyol mai ha deixat als catalans decidir lliurament (ni cap dels seus pobles que l’integren). L’1-O doncs, va ser un referèndum d’independència que va tenir l’oposició violenta de l’estat, que a més va guanyar, i que va portar un mandat clar a un Parlament democràticament elegit per proclamar la independència.

Alguns qüestionen que l’1-O tingués validesa legal i fos legítim per avançar en cap direcció. Doncs crec que és tot el contrari: l’altre tema, i ho toco en línies que venen, és què caldria haver fet després de la DUI.

L’1-O va ser doncs un referèndum amb tots els ets i uts però amb un problema (gros), que és que l’estat va voler aturar-lo desplegant milers de policies de les forces especials. L’altre problema derivat d’aquest és que per por o per boicot(o per altres raons de despolitització) una part important del cens convocat no va acudir a les urnes. El referèndum va tenir un 43% de participació, amb un 92 % de sís.

Abans de passar a comentar breument els resultats cal debatre sobre la legitimitat i legalitat del referèndum en si. Defenso que el referèndum va ser legal i legítim. Legal perquè s’emparava en una llei catalana, i tampoc és clar que la llei internacional ho prohibeixi. De fet, dins aquest debat legat, la qüestió és si l’autodeterminació és reconeguda a nivell internacional. La resposta és sí, però amb condicions. La Carta de les Nacions Unides de 1945 reconeix com un dret humà bàsic el dret d’autodeterminació, el problema és que no concreta. No és fins als 60s del segle XX que la llei internacional sobre l’autodeterminació es concreta per les colònies. En aquest cas, Catalunya no és oficialment una colònia. Ara bé, el precedent més recent debatut per la Cort Internacional de Justícia (ICJ) és el cas de Kosovo (tampoc oficialment una colònia). En aquest cas l’ICJ determina que la DUI de Kosovo no és il·legal segons el dret internacional i també ve a dir que la DUI Kosovar és una expressió del dret d’autodeterminació. Amb tot, no queda clar que ni el 1-O ni la posterior DUI catalana siguin il·legals quan s’invoca el dret a l’autodeterminació, i més en una situació d’oposició frontal de l’estat, en un context creixent de violència per part d’aquest.

Hi ha un altre element més a tenir en compte sobre la validesa del 1-O, tot i que arguments ja n’hem donat molts. L’independentisme va intentar pactar un referèndum amb l’estat però aquest no ho va voler. A les proximitats de l’1-O hi havia enquestes que mostraven que, en una situació de normalitat i no violència, en un referèndum pactat hagués tingut possibilitats reals de guanyar el sí. Que hagués passat si l’estat hagués tolerat el debat democràtic i normal com en altres eleccions ?

Tenint en compte això, cal concloure que l’1-O té molta legitimitat democràtica. Neix de la promesa electoral d’uns partits que obtenen majoria absoluta en les eleccions al Parlament de Catalunya, és votat per un cens de persones en una situació de violència per part de l’estat, i després, és validat un altre cop pel mateix Parlament per la majoria absoluta independentista.

De l’1-O a la DUI: Què fer?

Per tot el que hem explicat, l’1-O va donar un mandat democràtic per avançar cap a la independència. Vist en perspectiva no sembla que el Govern Català ni tampoc l’independentisme tinguessin una estratègia clara sobre què fer després. Dues coses estaven clares: que l’estat no deixaria expressar amb llibertat i sense límits al poble català, i que la lluita i la organització popular van ser clau per que l’1-O fos una realitat.

Aquestes són dues lliçons molt importants. Ara bé, què va pensar fer el Govern amb aquell resultat? El fet que hagi donat tants arguments a favor de la legalitat i legitimitat del 1-O, és perquè penso que no tots al govern van pensar que l’1-O era vàlid. El poble els havia passat per sobre.

Què fer?

Convocar eleccions com exigia el Govern Espanyol? Per fer què? Per què tornés a guanyar l’independentisme? O fer una DUI interpretant doncs que l’1-O sí, donava un mandat per la independència? I la tercera pregunta, si donava un mandat per la independència, com aplicar-la? El Govern Català sempre havia dit que passaríem de “la llei a la llei” cap a la independència. Però no, la realitat que alguns ja havíem previst és que sense assumir cert nivell de confrontació amb l’estat no seria possible, i això volia dir mobilització popular massiva i permanent d’un nivell més alt i sostingut que l’1-O.

Ni una cosa ni una altra. Després de molts dies de l’1-O, el 27 d’Octubre del 2017 el Parlament, amb previ acord del Govern (o d’una part d’ell), ratifica el referèndum i el President Puigdemont proclama i seguidament suspèn la declaració de independència per dialogar amb l’estat. El fet que es trigui tant a fer la DUI(encara que se suspengui) evidencia dubtes, pressions (sobretot de violència per part de l’estat), però el que més traspua és una manca total de tenir cap idea sobre què fer després de la DUI. Penso que sí que hi ha havia un llibre d’instruccions per un escenari d’independència pacífic o tolerat(il·lusos), però l’escenari canvia molt  quan l’estat té tota la maquinaria repressiva per desmantellar qualsevol intent d’aplicar DUI. Per això (podríem pensar), Puigdemont declara i suspèn la declaració de independència, però per fer què, per anar a on? 

L’escenari internacional

Però abans de passar a debatre  el què no va passar després de la DUI (i podia haver passat si s’haguessin jugat bé les cartes), cal parlar de l’escenari internacional que va obrir(o començar a obrir) la DUI. És molt important tenir en compte aquesta pota per acabar caminant cap a la independència en algun moment.

Per què se “suspèn” la DUI? Com dèiem, se suspèn per negociar. No obstant, tot s’estronca i de cop mig govern se’n va a l’exili i l’altre mig es prepara per anar a la presó. En cap moment hi ha una declaració pública sobre el què suposadament es negocia i en base quina estratègia, fa l’efecte que no hi ha res. El problema és que la DUI mai es torna a aixecar.

Com podia interpretar el món exterior l’1-O, la violència i la DUI? Fer-nos aquesta pregunta és important perquè sense reconeixement  internacional i amb un estat en contra és pràcticament impossible(o molt costós) sostenir una DUI amb èxit, sense tenir el poble eines similars de violència a les de l’estat.

En primer lloc, és una evidència que l’1-O posa Catalunya al mapa, i a nivell d’imatge i comunicació és una derrota per l’Estat espanyol. Tot el món va veure en directe com milers de policies reprimien durament milers de ciutadans pacífics.

L’evidència de la violència excessiva per part de l’estat l’1-O no és un fet menor. Les contestacions de Ministres d’Afers Exteriors de diversos països d’Europa a preguntes de diversos diputats d’aquests països sobre els fets fel 2017 ens permeten deduir coses molt interessants. En general venen a dir que és un fet intern, però si hi ha violència excessiva contra ciutadans pacífics l’escenari pot canviar. És molt possible, i hi ha indicis que així va ser, que Merkel o gent de la UE(i sobretot alguns estats europeus) intuïssin un problema greu si la violència escalava. La lectura que cal fer és doble. En primer lloc, només en poques hores, després dels fets de l’1-O el conflicte català s’internacionalitza, i per tant deixa de ser un tema intern (encara que es digui el contrari).

Per altra banda, tot i que això és cert, la resposta tímida o cautelosa per part de tots aquests actors internacionals anomenats en aquell primer moment de violència, evidencia que la comunitat internacional no acaba de veure clar el referèndum per diversos motius, però principalment perquè ho veu com una font de conflicte o dit d’una altre manera, l’1-O en no ser pactat, a més d’haver creat escenes de caos i violència, crea confusió i preocupació a molts ministeris d’afers exteriors. A més, cal afegir que davant una DUI suspesa i sense control del territori per part de l’independentisme, i tenint en compte que els estats són reticents a acceptar nous “socis”, les probabilitats de reconeixement diplomàtic eren nul·les en aquell moment. Això no vol dir que, en altres circumstàncies (per exemple, amb un referèndum tolerat i sense gaires disputes, o amb control del territori sostingut etc) hi hagués estats que poguessin haver fet algun gest inicial.

 

La DUI suspesa i sense horitzó clar, i ara què?

Per tant, ens trobem amb un problema molt greu. Hi ha una DUI suspesa en pro d’una negociació que mai es va explicitar, i  un govern que per diversos motius ja ha claudicat fer cap pas cap a la independència sigui per pressionar sigui per aplicar-la realment. Com hem vist, a nivell internacional després de l’1-O es va començar a evidenciar que la via de la violència de l’Estat podia ser problemàtica si durava més i s’intensificava(Ministres que venen a dir que la violència estatal pot ser problemàtica), fet que potser hagués passat si la DUI s’hagués intentant fer efectiva, el govern hagués resistit a Palau i el poble organitzat hagués desobeït les forces d’ocupació i hagués mirat de protegir el govern legítim. Ara bé, els estats europeus (i de la resta del món), no van fer cap pas perquè aquesta escalada en el conflicte no es va donar, i per tant el cas català va ser un tema intern, finalment, tot i que inicialment no ho va ser(per exemple, si llegim les respostes de ministres al 1-O).

Arribats a aquest punt, què es podria haver fet per avançar cap a la independència? O dit d’una altre manera, si ara mateix estiguéssim al 2017, amb la DUI proclamada, que caldria fer per avançar de forma efectiva cap a la independència?

Crec que amb la DUI l’independentisme va cometre dos errors clau. Un, pensar que la DUI no servia per a res, que fins hi tot no s’havia de proclamar. Penso que no, com he dit s’havia de fer. L’altre interpretació era pensar que si haguéssim sostingut la DUI aquell fet ens portava directes a la independència. I penso que tampoc. Llavors quina hagués pogut ser una sortida més realista ? Fer la DUI, aguantar una repressió creixent de l’estat, suspendre-la quan es garantís una negociació amb mediador internacional amb l’estat sobre l’autodeterminació. D’alguna manera enviar un missatge internacional i a l’estat molt clar: “Miri, nosaltres hem fet un referèndum, que considerem legítim i legal, hem fet una DUI, que també considerem legítima i legal, però per evitar violència innecessària, proposem una taula de negociació internacional amb l’estat sobre com el poble català pot exercir de nou l’autodeterminació, on la opció independentista es contempli”.  Que hagués dit l’estat? Clarament que no. Però amb la situació de l’1-O teníem tres avantatges clars: una mobilització popular sense precedents, una DUI que sempre es podria tornar a fer efectiva, i un Estat amb creixent pressió internacional amb això n’hi havia prou? No.

Les bases d’una negociació

Recupero el títol de l’article. “Algunes hòsties més, un referèndum pactat i la independència”. Què vol dir això? En primer lloc, volia dir que legítimament calia començar a aplicar la DUI pocs dies després d l’1-O, quedant-se a Palau amb el poble mobilitzat. El Govern hauria d’haver intentat aplicar la nova legalitat, ordenar als Mossos no reprimir la gent etc. Això, hagués quedat en poca cosa, però hagués enviat un missatge clau a l’exterior: que la cosa anava de debò, no era un farol. La creixent violència de l’Estat hagués d’alguna manera pressionat cada cop més la comunitat internacional a demanar que l’Estat negocies No sabem quanta violència ni quants dies, setmanes o mesos haguessin assegut l’Estat a la taula de negociació, però si que hi ha indicis que ens fan pensar que la violència no hagués estat il·limitada ni amb el temps, ni en intensitat. Ara bé, haguéssim hagut d’acceptar més violència i per més dies que l’1-O.

La clau hagués estat intentar posar les coses molt complicades a la ocupació espanyola fent-la insostenible. Els fets de la vaga general del 3 d’Octubre del 2017 i les mobilitzacions al 2018 i 2019 arreu del territori: AP7, Jonquera, Aeroport, etc., mostren que hi havia capacitat de convertir Catalunya en un escenari molt difícil de controlar per l’estat. Possiblement, tot el govern hagués estat empresonat, però igualment haguessin sortit representants legítims del poble (ja fossin portaveus de tots els partits polítics independentistes o qui fos) que haguessin format una comissió negociadora si eventualment l’Estat hagués acceptat negociar, desgastat i pressionat per la comunitat internacional. Això evidentment hagués sigut una victòria molt gran per l’independentisme, però no ens hagués portat a la independència de forma immediata, ni molt menys.

Una negociació internacional i les diferents opcions

Així doncs, la conjunció de l’acció del Govern legítim i la mobilització popular haguessin pogut (potser) facilitar un escenari primer de confrontació amb l’estat, però després de negociació amb l’estat, que en aquell context hagués tingut algun tipus de recolzament i acompanyament internacional. No és poc probable que Suïssa o Noruega haguessin facilitat les coses si l’estat espanyol hagués acceptat negociar.

Alguns poden pensar que aquest escenari no era realista ni ens hagués conduit a la independència. El problema és que actualment ja ens agradaria haver arribat a aquell estadi. En tot cas, fem hipòtesis: què ens haguéssim pogut trobar en una negociació? No sabem quants mesos haguéssim trigat a arribar a aquella situació, i tampoc sabem si haguéssim negociat amb el PP o el PSOE. No hagués sigut descartable que el caos a Catalunya hagués provocat noves eleccions a Espanya, amb una victòria del PSOE, o protestes a l’Estat i en ambaixades de l’estat espanyol a l’exterior. En tot cas, posem-nos en aquest escenari de negociació real. Les condicions de partida haguessin sigut favorables a nosaltres, haguessin hagut de suspendre la DUI i aturar la mobilització, però a canvi, haguéssim demanat l’aturada de la violència de l’estat, llibertat pel Govern legítim, i la no suspensió de l’autonomia. És a dir, condicions de pau per negociar entre iguals.

Negociar sobre què? La línia vermella per l’independentisme ha de ser l’autodeterminació. Faríem una renuncia clau, que es renunciar a la Declaració de Independència mentre durés la negociació, i si aquesta arribava a bon port la descartaríem totalment. 

Evidentment, els estira i arronsa del procés de negociació serien constants. El moviment independentista tindria dues eines de pressió en cas que l’Estat no volgués parlar de l’autodeterminació: la recuperació de la DUI, i el més important, la mobilització popular.

Idealment, les negociacions amb l’Estat haurien de tenir lloc en un territori neutral, per exemple a Oslo o Ginebra, i comptar amb algun relator o figura neutral. Fixem-nos que de tots aquets elements se’n parlà en els dies posteriors a la DUI, tant de la possible mediació de Suïssa com de la figura del relator.

Per altra banda també hi hauria un tema de tempos en diversos sentits. En primer lloc, com hem dit, l’inici d’aquesta negociació no seria immediat després de la DUI. Per altra banda, i el que és més important, caldria establir uns límits temporals a la negociació. Un any? Dos anys? Tres? Però en tot cas, si a determinada data no hi ha resultats tangibles satisfactoris, caldria tornar a la DUI i la mobilització. Els tempos han de ser realistes, i per tant no es poden esperar resultats immediats, però tampoc té sentit allargar de forma innecessària.

Quina composició hauria de tenir la taula? Per la part espanyola, ells sabran. Per la part independentista, una delegació (que possiblement no podria ser més gran de 4 persones per exemple), que hauria de ser una representació plural de tot l’independentisme. Cal tenir en compte que en aquell moment el Govern legítim potser estaria detingut, i fins hi tot membres del Parlament.

Quins temes s’haurien de tractar i com? Està clar que el tema central seria com s’exerceix l’autodeterminació. Però hi hauria altres temes previs a tractar que d’alguna manera servirien per veure si l’estat té voluntat de negociar. Per exemple, la fi de la repressió, la sortida a la presó de líders independentistes i el restabliment de l’autonomia.

Però el més complex seria entrar en la qüestió cabdal, l’autodeterminació. Però abans d’entrar en matèria sobre el contingut d’aquesta negociació, caldria parlar possiblement de metodologia. És a dir, de com es prendrien les decisions sobre el què es proposés en aquesta taula. Què faria l’estat? Ho ratificaria en Consell de Ministres? Ho portaria al Congrés? Hi hauria garanties de que PSOE i PP hi estarien d’acord? Aquí caldria insistir en poder obrir canals de comunicació amb el partit en aquell moment a la oposició. Per altra banda, inicialment com aprovaria un possible acord en la taula, l’independentisme? Cada partit faria primer una assemblea / congrés? Passaria un primer vot al Parlament ? Aquí també caldria tenir canals oberts sobretot amb el PSC i Comuns.

Sobre el contingut del gruix de la negociació. En primer lloc, l’Estat defensaria que els catalans no tenim dret a l’autodeterminació, i que per tant l’1-O i la DUI són il·legals. Davant una taula de negociació l’Estat (s’entén) portaria una proposta no independentista a valorar. En canvi, la posició inicial de l’independentisme seria defensar un nou referèndum sí / no sobre la independència en el termini més breu de temps. Per tant, aquesta negociació començaria amb una complexa disjuntiva.

Quina proposta faria l’estat ? No ho sabem, però potser un estatut blindat? Una espècie de concert econòmic? Sigui com sigui, l’independentisme, hauria d’insistir que si bé es podria acceptar sotmetre a votació la proposta de l’estat per Catalunya, això seria a canvi que la opció independentista també es pogués votar.

Dit amb altres paraules, en una negociació d’aquestes característiques caldria tenir en ment diferents vies perquè l’Estat acceptés que  els catalans del Principat poguessin decidir si volen ser o no independents. Les possibilitats poden ser moltes si l’Estat es negués de totes totes a fer inicialment un referèndum binari tipus l’1-O però reconegut per l’Estat. Per exemple, fer primer un referèndum sobre si es vol més autonomia dins l’Estat, i si surt que no, es vota sobre si es vol ser independent. Una altra opció seria votar dues o tres opcions, on una d’elles fos la via independentista. Com caldria interpretar els resultats ? Quin nivell de participació caldria?

I podríem continuar, discernint les complexitats del procés de negociació. Per exemple, en qualsevol escenari de referèndum l’Estat proposaria allargar-lo el màxim en el temps, voldria posar llindars de participació molt alts, o de sís, per tal de tenir més possibilitats de que perdéssim. A quins riscos estaria disposat l’independentisme? I què passa si s’arribés diguem, després de tres anys de negociació un acord satisfactori per l’independentisme, hi ha unes eleccions a generals a l’Estat? I si guanya una força que no vol cap acord amb Catalunya (com va passar amb l’acord de pau a Colòmbia)? 

Un altre tema a negociar seria què passa amb cada escenari. Quines garanties s’acorden si guanya la opció no independentista en referèndum, per exemple de blindar l’autonomia o de no repressió o no retrocés autonòmic? Quin acord s’estableix per garantir que futures generacions podran fer un referèndum pactat en el termini de x temps?

Què passa si guanya l’opció independentista ? Quines garanties donem a l’estat d’una transició ordenada i no danyosa als seus interessos? Com es retiren les forces d’ocupació de Catalunya? Com es traspassen infraestructures i bens? Què passa amb el deute? Hi ha garanties que Espanya no bloquejarà entrada a organitzacions internacionals? Quines garanties ens demanen respecte el País Valencià i les Illes? Etc.

En conclusió, el conflicte entre el poble català i l’Estat espanyol en totes les seves expressions ve de lluny, i no acabarà fins que els catalans puguem decidir lliurement i sense imposicions el nostre futur. La dinàmica històrica d’aquest conflicte ens diu almenys dues coses. Les demandes de llibertat del poble català han anat normalment vinculades a una demanda de la millora de les condicions materials de vida. Per altra banda, tot intent d’alliberament ha estat respost amb violència per part de l’estat. L’1-O no és una excepció a cap de les dues coses. Va ser l’enèsim intent del poble català d’alliberament nacional amb voluntat de construir un demà millor per la majoria, i no serà l’últim. Alhora, l’Estat no només no va respectar la voluntat dels catalans, sinó que la va reprimir.

Aquesta dinàmica històrica, amb l’exemple últim de l’1-O, ens ha de mostrar algunes línies per avançar, és a dir, perquè la voluntat de llibertat del poble català sigui respectada amb totes les seves conseqüències. A nivell concret i fent un anàlisi dels fets de l’1-O hem vist que el referèndum del 2017 i la DUI van ser legítims i van esdevenir eines molt potents per posar l’Estat contra les cordes i superar l’alt mur de formigó. No obstant, com s’ha explicat, els catalans no vam acabar de jugar bé les cartes per aproximar-nos més a la victòria, que en aquell moment concret hagués estat culminar la independència, és a dir, tenir reconeixement exterior i controlar el territori. Allò no es va aconseguir.

Al meu entendre, per reprendre el camí de la independència avui, cal tenir en compte diversos factors. En primer lloc, cal tenir en compte ens agradi o no el factor conflicte. L’exercici de la llibertat tindrà una resposta de l’Estat, això és ineludible.  En segon lloc, la independència només es pot legitimar amb eleccions i processos electorals, és a dir, a través de processos democràtics. Aquest element ha estat ja provat i intentat amb èxit per part nostre (vegeu les múltiples eleccions, el referèndum de l’1-O, etc.), llavors què falta? Com he defensat, possiblement el que falta sigui compaginar amb intel·ligència alguns factors. Legitimitat democràtica, sosteniment d’una resistència pacifica però desobedient a la repressió de l’Estat, i un tercer factor clau que no hem aconseguit jugar bé: negociació amb aval internacional amb l’Estat sobre com i amb quines conseqüències s’exerceix l’autodeterminació. Ara bé, sense exercici de la llibertat unilateral assumint cert grau de repressió no aconseguirem una negociació que vagi a l’arrel del conflicte. Com deia a l’inici, sense unes hòsties més que l’1-O, ja siguin conseqüència de l’aixecament de la DUI del 2017, o amb un nou referèndum amb totes les conseqüències, com a eines de pressió i passos previs clau per una negociació internacional amb l’Estat sobre com s’exerceix l’autodeterminació amb conseqüències legals, la independència real és difícil per un moviment independentista sense tancs i míssils terra - aire que s’enfronta amb un Estat poderós i amb capacitat d’agitar el conflicte civil intern si és necessari. Les taules de negociació sense assumir conflicte no porten enlloc, però el conflicte sense estratègia intel·ligent tampoc.

 

 

 

 

Comentaris

  1. Un anàlisi molt complert i interessant. És difícil opinar sobre alguns punts ja que són fets que no van acabar succeïnt. Caldria veure com hauria reaccionat la població de Catalunya contrària a la independència o la resistència que s'hagués produit per part dels manifestants en cas de DUI efectiva.

    Gràcies per compartir-ho, com més distància temporal agafem més útil és fer aquest tipus d'exercici i més podem apendre pel present i futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei gràcies Alvaro pel comentari, sí hi ha molts factors que no sabem, com dius, que hagués passat amb la gent contraria a la independència si la DUI s'hagués intentat fer efectiva. Tot cas, pel que vam veure del 1-0, crec que a més repressió, en general més solidaritat...també és cert, que el grau de violència de l'estat hagués estat superior, i no sabem si, i com haguéssim resistit...seguim. Salut

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El homo neoliberalensis i l'adopció de la ideologia del jo, jo i jo

Mentida

Intel·ligentment inútils