Comunisme d’ahir, d’avui i del futur

Pot sonar estrany si us dic que els principis del comunisme no són d’ahir. Són d’ahir, d’avui i de demà. Aquest article no tracta dels règims que es van anomenar comunistes. Quan em refereixo a comunisme aquí, com aniré desgranant, em refereixo a institucions diverses que comparteixen els principis i la lògica del “comunisme”. Em refereixo, entre d’altres, a institucions com la sanitat pública, l’habitatge públic o cooperatiu, els horts col·lectius, la banca pública, les cooperatives de consum o producció, software de codi obert, biblioteques públiques, o fins i tot, quelcom que fem servir molt: la Viquipèdia (així com moltes altres). Totes aquestes institucions comparteixen uns principis que els fan comunistes de facto, siguin de la societat que siguin.

Aquestes institucions tenen el seu origen en diferents contextos i temps històrics: socialisme soviètic, estats del benestar europeu o bé, fruit d’altres processos col·lectius que es poden donar o no, alhora, a diferents llocs del món. Per a aquest article no és tan important on van aparèixer, sinó en base a quina lògica i principis ho van fer.

Sovint debatem sobre la vigència del comunisme però ho enfoquem massa des d’una perspectiva molt general de grans estats, de règims polítics, de dictadures, etc., però sovint no baixem a un nivell més concret d’institucions que van ser i són encara, en algun grau, importants per la vida diària de moltes persones. Els principis comunistes són més presents del que ens pensem. Quan entenem el funcionament del sistema públic de salut, d'educació, de les cooperatives de producció o consum -entre d’altres institucions- veiem que tenen molt de comunistes, funcionin sota sistemes capitalistes o sistemes anomenats socialistes.

Contextos històrics: socialisme i estat del benestar, un pols històric al capitalisme

Tot i que no és l’objecte d’aquest article explicar ni la URSS ni l’estat del benestar europeu sí que cal fer-hi referència, ja que moltes d’aquestes institucions que anomeno comunistes creixen i es consoliden tant en l’estat del benestar a l’Europa occidental com en la URSS.

L’estat del benestar i la URSS s’han de situar en un moment històric concret i geogràficament limitat a Europa occidental, per una banda, i en part també a gran part d’Euràsia si tenim en compte la magnitud de la URSS. Durant aproximadament el període del 1945 - 1991, una part important de la humanitat, tot i que no tota ni molt menys, va viure en estats que d’alguna manera “incloïen” algunes de les institucions de les quals parlarem.

L’estat del benestar que creix i es consolida des del 1945 fins a finals dels 70s, aproximament, coincideix amb un període de cert control i limitació del poder del capital a gran part de l’Europa occidental. La URSS era un estat multinacional amb moltes institucions socials que servien els interessos dels milions treballadors d’aquest territori gegantí, amb el seu punt àlgid als 70s. Benestar social, treball protegit i atur baix, sanitat pública, educació, ciència, cultura, museus... però, amb alguna diferència clau amb els estats del benestar de l’Europa occidental. Possiblement aquesta diferència clau, i una de les causes principals de la seva destrucció, fou la falta de prou sistemes d’influència popular i ciutadana, o falta de democràcia. En tot cas, sigui com sigui, tant la URSS com la resta d’estats anomenats socialistes i els diferents estats del benestar de l’Europa occidental, sobretot els nòrdics, van representar un pols i un cert control temporal del poder del capital, i per tant, van representar un cert grau de control i poder pels treballadors i classes populars.

Penso que aquí és important fer referència al que passa després de la Segona Guerra Mundial a Europa occidental i la URSS, que facilita que totes aquestes institucions de les quals parlarem triomfin, creixin i es consolidin.

Els aliats guanyen la guerra al 1945, els NAZIS són derrotats. La URSS, fins al moment l’únic estat socialista del món, perd al voltant de 20 milions de persones en la lluita contra el feixisme. Alhora, l’Europa occidental resulta arrasada, i els comunistes i els partisans de diferents tendències d’esquerres, que són els que han ofert més resistència a l’ocupació NAZI, surten victoriosos i amb gran suport social i polític arreu del continent. A Itàlia, Grècia, i França els comunistes sorgeixen amb molta força a les primeres eleccions, a Iugoslàvia els partisans guanyen i formen un estat multinacional i socialista. A Gran Bretanya i a tots els nòrdics, els socialdemòcrates i també el comunistes surten reforçats després de la guerra. Sigui com sigui, es crea una situació en que els partidaris (en diferents graus) de crear estats on es doni més poder als treballadors surten victoriosos. Si a això hi sumem que Europa s’havia de construir de nou i que moltes empreses estaven totalment destruïdes calia, es volgués o no, forta intervenció estatal per recuperar l’economia. Amb tot, hi ha un altre element interessant a comentar. Aquest és l'amenaça” soviètica, l’amenaça comunista, i la força dels partits comunistes arreu d’Europa, va reforçar encara més la idea que calia construir el que acabà essent l’estat del benestar a molts països centre i nord europeus per evitar d’alguna manera mals majors.

L’estat del benestar, encara que en un marc capitalista diferent del de la URSS, significa doncs una limitació important en molts àmbits del poder del capital. Es basa en una important intervenció estatal en molts àmbits de la vida. En aquesta època tenen origen a molts llocs d’Europa occidental les grans reformes de la sanitat pública, la creació o nacionalització de grans empreses industrials o de serveis, la construcció de milions d’habitatges públics, l’extensió del subsidi d’atur o de jubilació, l’extensió i reformulació de la banca pública, la creació de sistemes d’impostos progressius, la creació de serveis per a la infància, lleis laborals progressistes, la possibilitat que els treballadors tinguessin algun grau de decisió en les empreses, etc.

1980 -2022: Què en queda de tot allò? Comunismes d’avui

Sovint es data el final dels anys de glòria de l’estat benestar amb l'arribada de Thatcher i Reagan als governs de Gran Bretanya i dels Estats Units, respectivament. Segurament aquesta afirmació és bastant correcta. En tot cas el que sí que és cert és que a partir dels anys 80, també coincidint amb un imparable desgast de la URSS, podem dir que arriba el que s’ha anomenat l’època neoliberal, que no és més que la revisió, sovint profunda,  dels principis i funcionament dels estats del benestar. La desintegració de la URSS i la integració radical i massiva de les societats soviètiques al capitalisme global fou un desastre social, corroborat amb dades, de gran impacte: deteriorament d’estat de salut de la població, alcoholisme en augment, augment de la desigualtat, desmembrament d’empreses públiques que facilita la creació oligarques, augment de la violència, etc. Tant aquest procés com la reducció i desmantellament parcial de molts estats del benestar van seguir una lògica similar: fer caure la balança a favor del capital, treure poder als treballadors i augmentar el poder del capital. Com es va fer això? La idea general va ser posar en mans privades cada cop més terrenys de gestió pública per augmentar els beneficis dels capitalistes, i per tant, també el seu poder polític. Els sindicats perden força, els comunistes ja són història, la URSS ja no existeix… i al final és el moment clau per a un canvi d’època on els treballadors perden molt, i els capitalistes d’aquí i allà guanyaran molt.  Banca pública, empreses públiques, sistema de salut, d'educació, tot resulta afectat en diferents graus. Però que en queda de tot allò? Encara existeix el comunisme? Han sorgit noves institucions amb principis comunistes al segle XXI?

Malgrat la predicció d’alguns, que amb la fi de la URSS també havia arribat la fi de la història, els processos socials, les lluites diàries, el pòsit de centenars d’anys d’acció col·lectiva, o el sorgiment de noves lluites col·lectives arreu del món, fa que moltes institucions de principis i lògiques comunistes encara existeixin malgrat els atacs que han patit durant molts anys. 

Les institucions del comunisme actual

De què parlem quan parlem d’institucions que anomenem comunistes ? Com hem dit, parlem d’institucions que no podem deslligar de contextos socials i històrics. Les institucions de les quals parlarem en línies que venen les podem situar moltes d’elles en el context del que existeix ara encara del que anomenem estat del benestar. Per exemple, sistema educatiu, sistema de salut públic, biblioteques públiques, o banca pública. Totes aquestes institucions no es poden entendre de forma aïllada, sinó que formen part d’un sistema més o menys coherent d’institucions socials, polítiques i econòmiques. Alhora, hi ha altres institucions que formen part de pòsits històrics més profunds que l’existència de l’estat del benestar. Per exemple, les cooperatives de producció o de consum són exemples d’institucions històriques pre estat del benestar o pre URSS. Altres institucions de les quals parlarem, han tingut un cert “revival” al segle XXI, fruit de l’impuls més o menys organitzat de diferents moviments populars o ciutadans. Parlem per exemple, del software lliure, de nous sistemes de coneixement universal com Viquipèdia o bé, del renaixement dels horts urbans o col·lectius.

El que farem ara mateix, i és l’argument central d’aquest article, és entendre la lògica i principis d’algunes de les institucions que anomenem “comunistes” explicant-les en primer lloc. Què fa que puguem anomenar aquestes institucions, moltes d’elles molt integrades en nostre dia a dia, comunistes?

Banca pública, social o ètica

Aquesta institució no és una invenció dels estats del benestar. Els bancs centrals públics existeixen des de fa centenars d’anys. Ara bé, tant en el cas de la URSS com en molts estats del benestar, sobretot centre i nord europeus, aquests bancs públics es multipliquen i prenen funcions diferents a les que històricament havien tingut. Parlem de bancs comercials o industrials, que tenen com a funció principal canalitzar inversió pública en institucions diverses i ciutadans per fomentar un creixement econòmic que reverteixi a tota la societat. Per exemple, sovint aquests bancs canalitzaven inversions públiques en indústries clau del país, donaven crèdits tous per construir habitatge o donar suport al lloguer. Altres bancs públics estaven destinats a donar suport al desenvolupament de l’agricultura d’un país. Sigui com sigui, la funció bàsica d’aquests bancs públics era garantir inversió pública i ajuda financera sense tenir com a principi dominant el guany o el benefici. A Catalunya, com en altres països, una de les banques dominants durant molts anys van ser el que es va anomenar les caixes. Les caixes, tot i no ser banca pública estatal en sentit estricte, sí que van tenir en el seu funcionament principis públics. En sentit general i en la lògica del seu funcionament un principi clau era servir la societat que l’envoltava i incloure en la seva governació agents socials no estricament empresarials. Al mateix temps, en la seva fundació les caixes, moltes d’elles de principis segle XX, tenien com a funció donar suport al desenvolupament de la indústria local. Altres caixes van tenir forma de cooperatives de crèdit o mútues. Avui, podem posar l’exemple de noves cooperatives de crèdit, com Coop57 o Fiare. Un dels principis claus d’aquestes és l'accentuació del caràcter col·lectiu de la seva propietat i de la seva governació. Aquest dos elements fan que aquestes entitats realitzin les seves inversions amb estrictes criteris de benefici social o públic i per tant, fan inversions en projectes respectuosos amb els drets de les persones i la protecció del medi ambient, així com d’altres criteris d’interès públic.

Sistema públic d’educació

Aquesta institució, una de les més conegudes, sembla una institució òbvia que sempre ha existit, però no.  És després de la Segona Guerra Mundial amb la construcció dels estats del benestar que es creen sistemes públics d’educació. A la URSS i a tots els anomenats estats socialistes el procés és similar. La construcció d’un sistema públic d'educació significa que es crea un sistema gratuït d’escoles i institucions acadèmiques i d’instrucció a tots els nivells educatius, normalment de primària fins a secundària obligatòria. En els països més avançats, normalment la URSS i estats afins i els països nòrdics, la gratuïtat s’estenia a FP i Universitats que també eren totalment públiques i gratuïtes. De fet, encara avui a països com Noruega tots els nivells educatius són gratuïts, inclosa la universitat. Als nòrdics i als països socialistes de l’est a més, també tenien una xarxa pública important de llars d’infants. Quins són els principis i la lògica subjacent d’aquestes institucions educatives ? Els principis són que tot ciutadà, sigui de la zona del país que sigui, tingui la condició social que tingui, és inclòs de forma igualitària, universal i gratuïta en un sistema complex d'educació que li permet educar-se, formar-se, instruir-se, il·lustrar-se, sense haver de patir pel fet de venir d’una família pobre o sense recursos. El sistema està en principi dissenyat per què tothom tingui les mateixes oportunitats com a ciutadà en el futur. Encara avui, en alguns països nòrdics, la gran majoria de totes les institucions educatives són públiques i gratuïtes.

Sistema públic de salut

Aquesta és una institució, que tampoc s’ha de donar per òbvia de forma similar al sistema públic d’educació, neix en la forma més o menys que coneixem ara a Europa occidental i a la URSS i estats afins a partir del 1945. Els principis del sistema de salut públic són similars als del sistema educatiu. Cobertura gratuïta, universal i extensa davant qualsevol dolència física o psíquica a qualsevol zona del país. La unitat bàsica d’aquest sistema és el CAP o l’ambulatori local, i el sistema també inclou clíniques i hospitals especialitzats. Normalment, en el cas dels nòrdics i sobretot a la URSS i estats similars, el sistema era tot públic, incloent-hi en molts casos visites a oculista, dentista o fisioterapeuta.  Pel sol fet de ser ciutadà, un té accés a visitar un doctor, a operar-se si és necessari, a fer rehabilitació, etc., de forma gratuïta. Els sistemes de salut es van veure greument afectats amb la caiguda de la URSS i els estats socialistes. A Occident, tot i que amb una tendència menys radical, també s’ha desmantellat part del sistema públic introduint -per exemple- sistemes de copagament, fins i tot en els països nòrdics.

Empreses públiques, socialitzades o cooperatives

Als Països Catalans, com en altres països, hi ha una gran tradició de moviment cooperatiu, tant per la gestió del comerç i la distribució de béns, com per la producció de béns. A l’inici de la revolució soviètica al 1917 es produeix un doble procés en moltes fàbriques: s’instaura tant el control obrer com la nacionalització. Un extens procés de socialització o col·lectivització d’empreses es produí durant l’any 1936, sobretot al principat de Catalunya. Tant a la URSS com a Catalunya el control obrer desapareix a favor de nacionalització basada en un sistema de comandament jeràrquic. Amb el sorgiment dels estats del benestar europeu hi ha també el sorgiment de moltes empreses nacionalitzades, però també un sistemes de cert control obrer de la producció mitjançant el que s'anomenaria comitès d’empresa o bé la participació de sindicats en cert procés d’influència en moltes empreses fossin o no públiques, amb la diferència respecte la URSS, de menys qüestionament de la propietat privada. En tot cas, per l’objecte d’aquest article el que és interessant és entendre la lògica i principis de fons d’aquestes institucions. La clau aquí serà que la propietat d’aquestes empreses no és privada, sinó pública. Aquest principi xoca de forma directe amb la lògica de la propietat privada tant important en el capitalisme. No només fou el cas de la URSS i estats afins que tingueren industries públiques, que produïren béns i serveis, sinó que en molts estats europeus com els nòrdics encara ara existeixen empreses públiques de tot tipus, des de línies aèries, fins a empreses industrials o mineres.

L’empresa pública, cooperativa, socialitzada, nacionalitzada, no és una invenció ni de la URSS ni dels estats del benestar, però certament s’expandeixen en aquesta època. Aquests tipus d’empreses funcionen sota la lògica i el principi que de forma col·lectiva es pot produir, distribuir o oferir serveis igual que de forma privada, amb l’afegit que moltes d’aquestes empreses públiques tenen com a missió també complir criteris socials, de benefici públic i no privat, revertint els seus beneficis a reinversió pública o projectes socials.

Horts col·lectius o similars

Una altra institució que podem trobar en diferents contextos històrics, i de fa molts centenars d’anys, són les institucions de gestió col·lectiva de recursos naturals, tipus horts col·lectius, sistemes de regants, gestió col·lectiva de boscos, etc. Aquestes institucions poden prendre diferents formes. Algunes poden ser institucions que venen d’antic, com comunitats de regants, gestió de boscos comunals, etc. Altres poden tenir nivells d’institucionalització més sòlida, o poden tenir cert rang legal. Per exemple, podem pensar en horts col·lectius urbans actuals, on per exemple el municipi compri terrenys, cedeixi eines, instal·lacions, etc., però siguin els veïns d’un barri els que el gestionin. Sigui com sigui, aquestes institucions es basen en la gestió col·lectiva i sovint democràtica de recursos naturals, amb l’objectiu del benefici col·lectiu o públic i no privat. S’han estudiat molts d’aquests casos, i sovint fins hi tot sense haver-hi normes legals escrites, aquestes institucions tenen les seves normes i sistemes de gestió col·lectiva igual o més eficients que empreses privades.

Biblioteques públiques i coneixement universal

Una altra institució molt interessant a tenir en compte, com exemple d’institució que funciona sota principis comunistes, són les biblioteques públiques com a sistemes de difusió de coneixement universal. Les biblioteques semblen també institucions òbvies, però fa molts pocs anys que la humanitat té sistemes d’accés universal generalitzats al coneixement generat pels homes i dones al llarg de la humanitat. Les biblioteques han existit des de fa milers d’anys, potser des de Babilònia, passant per Egipte, Grècia o Roma. Ara bé, sabem que el nivells d’analfabetisme d’aquelles societat era elevat, per tant normalment l’accés a aquelles biblioteques era reservat a funcionaris d’alt rang, monjos o servents dels estats. Amb la democratització que es produí amb fenòmens com la revolució soviètica o la creació dels estats del benestar nord europeus es creen sistemes de biblioteques com els que coneixem actualment. Igual que el sistema de salut o d’ensenyament públic van ser fites per la humanitat, també ho van ser l’extensió de les biblioteques. Les biblioteques no són només edificis públics d’accés per tothom, on la gent pot fer deures, navegar per internet o organitzar activitats de lleure, sinó que el seu motiu principal d’existència, hi ha l’accés universal al coneixement acumulat durant segles per la humanitat. Podem saber què pensava Aristòtil, les claus de la cuina japonesa, com es van formar els grans estats europeus, la lluita pel sufragi universal i una infinita llista. Una versió 2.0 de les biblioteques i molt revolucionària, és la Viquipèdia. La Viquipèdia però, té un afegit interessant, que són persones expertes de forma voluntària que recopilen i redacten coneixement que ja existeix,  democratitzant encara més l’accés i el control del coneixement de la humanitat.

Software lliure

La institució del software lliure és una institució de principis comunistes típica del segle XX i XXI. Quan pensem en software lliure sovint pensem en Linux. I què és Linux? Simplement és un Windows sense llicència privada, sense propietat i de creació i gestió i manteniment democràtica. Per a l’usuari normal tot això no importa, ja que quan comprem un ordinador ja ve normalment amb Windows. Sembla que el Windows és gratuït, igual que Office i Word etc. Però ni molt menys. Windows i tots els programes de Microsoft es basen amb el que es diu llicència privativa: tenen patent, tenen propietat, són d’algú, i s’ha de pagar pels seus productes i serveis. Tot això no sembla important per a l’usuari normal, però de fet ho és molt. De fet, el software privatiu és un bon exemple de com funciona la propietat privada sobre el coneixement. Qualsevol còpia no autoritzada d’aquest tipus de software és un delicte. El software lliure, per contra, funciona sota una lògica i principis totalment diferents, són el que anomenem els principis del comunisme. Els programes que fem servir tant en ordinadors, com tauletes, com mòbils, poden funcionar totalment amb programes que no tinguin llicències privatives o que siguin de propietat privada. Des de sistemes operatius, com Linux (amb les seves infinites versions), com reproductors de música, creadors de CD’s, lectors de PDF, jocs d’ordinador, antivirus i així, tot el que us pugueu imaginar. Tots aquests programes de software lliure comparteixen els mateixos principis, normalment són propietat d’una comunitat d’usuaris o creadors, es creen i gestionen de forma col·lectiva, i els codis amb els quals estan fets són oberts, no protegits, i per tant, qualsevol expert voluntari o professional pot contribuir-hi. La diferència clau pels usuaris és que aquests programes són gratuïts totalment, ja que no tenen drets privatius i per tant no s’han de pagar llicències (encobertes o directes). El funcionament del software lliure, doncs, no es basa en la idea “d’això és meu”. El coneixement que ha servit per crear i fer funcionar aquests programes lliures és públic, d’accés universal i de lliure distribució. Windows, o Google, etc., es basen en la propietat privada i per tant són de pagament, ja sigui de forma directa o indirecta a través de la compra del teu nou ordinador, o per què et subscrius a pagar una llicència d’antivirus, o ja sigui per què Google agafa les teves dades sense permís, el software privatiu no és gratuït.

Els principis del comunisme: què caracteritza aquestes institucions ?

Totes aquestes institucions, per diferents que siguin, comparteixen principis: són els principis que hem anomenat del comunisme. Moltes d’aquestes institucions prenen força en l'època d’existència de la URSS i els anys gloriosos de l’estat del benestar europeu, altres venen d’antic, i altres són pròpies del segle XXI. Allò interessant però, és que comparteixen uns principis transversals que els hi donen coherència. Veiem aquests principis: 

✔  Beneficis col·lectius  i necessitats humanes: un primer principi és que totes aquestes institucions no estan pensades per donar beneficis i dividends a persones privades, sinó per donar beneficis col·lectius i cobrir necessitats humanes (salut, coneixement, alimentació, finances, habitatge, etc.). Així doncs, el seu èxit no es mesura en dividends o si engreixa les riqueses privades de certes persones, sinó si donen beneficis col·lectius i cobreixen necessitats humanes essencials. Així doncs, un dels principis que podem trobar amb més o menys diferències en totes aquestes institucions és la cerca de beneficis col·lectius i el fet de cobrir necessitats humanes bàsiques.

 

✔  Propietat pública i col·lectiva: un altre principi clau és la negació de la propietat privada que aquestes institucions representen. La gran majoria  d’aquestes institucions comparteixen una mateixa lògica pel que fa la propietat. En general, el principi clau aquí és que aquestes institucions es regeixen per formes de propietat no privada. Podem trobar institucions que tenen forma legal de propietat estatal, altres poden tenir forma de propietat cooperativa, altres prenen formes més diluïdes de propietat que no acaben de ser ni estatals però tampoc privades. Alguns exemples clars d’aquestes formes, poden ser els horts col·lectius o institucions com Viquipèdia. Aquestes institucions no es basen en “això és meu” ans al contrari, més aviat en l’ “això és de tots”, o en determinades circumstàncies en “això també pot ser teu”. Ningú pot dir que un hort col·lectiu és seu, o que Linux pertany a ell, o que una empresa estatal és de propietat privada, o que Viquipèdia és d’algú.

 

✔  Accés universal, igualtat i justícia: els principis d’accés universal, igualtat i justícia,  són quasi equivalents. La idea principal és que aquestes institucions estan pensades per incloure a tothom sense restricció o penalització. El grau de la presència d’aquests principis varia segons la institució de la qual parlem, però hi són presents en totes. La igualtat i la justícia tenen a veure amb la idea que aquestes institucions tendeixen a adaptar-se a les necessitats humanes dels més febles, i fins i tot idealment aquestes institucions haurien de funcionar sota el principi comunista anomenat per Marx: “de cadascú segons les seves capacitats, a cada un segons les seves necessitats”.  Per exemple, les banques ètiques, públiques o les cooperatives de finances, sovint tendeixen a posar facilitats a la concessió de crèdit a persones amb sous baixos, a joves, o destinar fons a projectes socials d’entitats socials amb pocs recursos. A la sanitat pública, igual que a l’escola, es gasten més diners amb certs col·lectius que en altres, i està bé que així sigui. Igual pot passar amb les biblioteques públiques, jo potser no faré servir l’Internet que ofereixen gratuït, però potser per un nouvingut serà clau tenir-lo.

✔  Democràcia i control públic: un altre principi bastant transversal en aquestes institucions és que el seu funcionament acostuma a ser democràtic. És cert que el principi democràtic pot tenir diferents expressions, si bé és cert que en moltes d’aquestes institucions s’ha anat erosionant així com en altres ha ressorgit. En tot cas, la idea de funcionament democràtic pot prendre diferents formes. Per una banca pública pot voler dir que està sotmesa a cert control del Parlament. En un hort col·lectiu, pot voler dir que les persones que l’utilitzen es reuneixen de forma informal cada determinat temps. En una empresa estatal, pot voler dir que comitès d’empresa o sindicats tenen quelcom a dir en el seu funcionament. Els voluntaris de Viquipèdia, així com els de Linux, es reuneixen cada any en cada una de les regions del món on són presents per decidir sobre el funcionament, principis, millores, etc. Una altra manera de veure el principi democràtic en aquestes institucions són en els seus resultats. Té a veure amb el punt anterior. Com a més persones serveixin aquestes institucions, més democràtiques seran.

Conclusions: significat, present i futur de les institucions comunistes

Hem començat el text fent referència al sorgiment de l’estat del benestar europeu i a la URSS, tot i que aquest article no va d’això. En tot cas, la referència a l’estat del benestar i la URSS és una referència històrica que hem fet perquè moltes de les institucions que hem explicat prenen força en aquesta època històrica que més o menys situem en el període 1945 -1980. Ara bé, no totes les institucions venen d’aquesta època. De fet, algunes tenen milers d’anys i evidencien que aquest tipus d'institucions col·lectives que anomenem comunistes estan molt vinculades al funcionament cooperatiu de l’espècie humana. Altres institucions són pròpies del segle XXI.

L’existència de la URSS i els estats del benestar europeu en el seu moment àlgid va representar un moment clau en la història de la humanitat, on el capitalisme va poder-se controlar fins a cert punt, tot i que no totalment. Aquesta limitació o control de les forces del capital la podem concretar amb l’exemple de les institucions que hem explicat i que hem anomenat “comunistes”. El fet d’anomenar-les comunistes no ho hem fet aquí per la seva adscripció o no a règims que foren anomenats comunistes, sinó en base uns principis objectius que les en fan, agradi o no.

Alhora, la referència inicial a la URSS i els estats del benestar més avançats del món ha tingut també l’objectiu d’evidenciar que totes aquestes institucions que anomenem comunistes no s’han d’entendre de forma aïllada, sinó de forma coherent. Totes aquestes institucions formen part de diferents processos històrics de lluita de la humanitat per tenir una vida millor. La construcció i extensió d’aquestes institucions s’ha d’entendre doncs com el fruit de processos de lluita que acaben prenent formes diferents històricament. La URSS o la diversitat d’estats socialistes que van existir, o els diferents estats del benestar, són exemples clars de grans projectes socials que amb més o menys encert van ser l’expressió de la voluntat de milions de construir un món millor per viure. Alhora, aquestes institucions s’han d’entendre a partir dels seus resultats. Foren institucions que sens dubte van millorar i milloren la vida de milions de persones. Al contrari, amb el seu retrocés des dels anys 80 la vida de milions s’ha deteriorat.

Perquè són importants els principis d’aquestes institucions ?

Aquest article (ho hem anat dient) no parla ni d’estat del benestar ni de la URSS, ni tampoc de règims comunistes, ni tampoc de què vol dir el comunisme en sentit abstracte. He volgut fer un altre exercici, que és entendre el comunisme com quelcom que existeix també avui en forma d’uns principis vinculats a moltes institucions que ens envolten. Aquests quatre principis comunistes són: “benefici col·lectiu i necessitats humanes”, “propietat pública i col·lectiva”, “accés universal, igualtat i justícia” i “ democràcia i control públic”. La presència d’aquests en major o menor grau en diferents institucions ens permet parlar de comunisme avui, un comunisme realment existent. Però més enllà d’això ens ha de servir per pensar sobre les institucions que ens envolten i veure fins a quin punt aquests principis existeixen encara, han ressorgit, s’han transformat etc. També ens ha de fer ser conscients que aquests principis no sorgeixen del no res, sinó que evidencien principis expressats al llarg de la historia de la humanitat, i s’han anat configurant amb més o menys èxit segons el grau de lluita del moment en institucions, algunes de les quals hem repassat en aquest article.

L’atac incessant a aquestes institucions: causes, significats i conseqüències

Precisament, l’anàlisi històric ens permet veure que quan les forces del poble i de la gent comuna són fortes, aquestes institucions són més fortes. I al contrari, quan per diversos motius aquestes mateixes forces són febles, aquestes institucions també es redueixen i pateixen. No és doncs casualitat que des dels anys 80, amb l’afebliment de la URSS i la seva posterior desaparició, moltes d’aquestes institucions comencin a retrocedir. La caiguda de la URSS significa una destrucció massiva i ràpida de moltes d’aquestes institucions amb gravíssimes conseqüències socials. El fet que l’amenaça de la URSS ja no sigui real a Occident, l’afebliment de sindicats i partits d’esquerres, entre d’altres factors, són també elements que provoquen el deteriorament de moltes de les institucions de l’Europa occidental de les quals hem parlat. Les conseqüències del desmantellament, expressat en diferents graus arreu d’Europa occidental, no va tenir les mateixes afectacions socials que a la URSS, però també en va tenir.

Més enllà de l’evidència que des dels anys 80 aquestes institucions reben atacs constants del capital organitzat en formes diverses, i que aquests atacs porten a greus conseqüències socials, hi ha uns altres elements claus que cal apuntar. Hi ha un significat més profund de l’atac a aquestes institucions. La destrucció paulatina i amb més o menys èxit de moltes d’aquestes institucions significa l'imparable poder del capital sobre noves esferes de la vida de les persones comunes i l’erosió dels principis d’aquestes institucions. Si l’existència d’aquestes institucions en el seu punt àlgid significa limitació del poder del capital sobre sanitat, educació, finances, recursos naturals, coneixement, etc., l’erosió d’aquestes institucions en forma de privatització total o parcial i l’establiment de criteris empresarials en la seva gestió entre altres mesures, significa que el capital té cada cop més poder de decisió sobre moltes esferes de la vida de les persones comuns, i per tant en general i a llarg termini significa un atac greu i profund a la democràcia en el seu sentit més ple.

El futur dels principis i institucions comunistes

Recapitulem: l’existència de totes d’aquestes institucions no va ser fruit de la casualitat, sinó de processos històrics de lluita de les classes populars i del poble comú. Els principis que encarnen aquestes institucions són principis comunistes mesurables objectivament, encara existents avui malgrat tots els atacs. Els principis i les moltes institucions on són solidificats van significar, i en alguns àmbits encara signifiquen, control i limitació del poder del capital. És per això que el capital té tant interès en “conquerir” cada cop més espais d’aquestes institucions, eliminar i fer oblidar els principis encarnats en aquestes. Sanitat, educació, coneixement, finances, habitatge… no poden estar sota els principis del capital (benefici, privatització, exclusivitat, dictadura), no només per una qüestió de democràcia, sinó per una qüestió de supervivència humana. Aquestes són lliçons i arguments de futur per defensar els principis comunistes. L’altra lliçó de futur és que la feblesa del poble comú, de les classes populars, treballadors, etc., és una de les causes principals de l’afebliment de principis i institucions comunistes. Per tant, només amb elements de poder real contra el capital podem defensar els principis que des de fa milers d’anys, d’una forma o altra, la humanitat ha expressat, defensat, i convertit en elements o institucions tangibles al servei d’àmplies majories.