Capitalisme i la destrucció del medi natural

 Introducció

Aquest article, és una reflexió sobre la vinculació entre el mode de producció capitalista i la destrucció del medi natural, medi natural que possibilita la nostra existència com a humans. L’article no només és una reflexió sobre com la lògica del funcionament de l’economia capitalista destrossa de forma cada dia més evident, aquest medi natural, imprescindible per la vida dels humans i altres especies animals a la terra, sinó com la mateixa maquinària capitalista, ha impedit des de que es tenen evidències d’aquesta greu afectació a la natura del sistema econòmic actual, poder revertir aquesta greu direcció de la història de la humanitat.

Aquest article, defensa que és molt important que entenguem les actuals tendències a la destrucció massiva i sense precedents del medi natural en relació la lògica de funcionament del sistema capitalista des del seu naixement, fa uns 250 anys. Entendre això, ens ajuda a entendre l’arrel del problema actual. Cal entendre que l’activitat humana en forma de  capitalisme ha tingut i té, un impacte clau en produir aquest desequilibri entre vida humana i medi natural, que posa en joc la salut i la supervivència humana en diferents àmbits.

Però anem per parts, i clarifiquem. Quan parlem de mode de producció capitalista, parlem de fet, de l’economia. L’economia capitalista, sobretot la seva part productiva, la que transforma materials naturals en productes de consum humà. Siguin materials per fer cases, per fer cotxes, sabates, aliments, el producte final de l’energia que consumim, plàstics, i tot, tot, el que us pugueu imaginar. Però el procés de producció capitalista, té una particularitat clau, que es basa en una relació d’explotació entre propietaris del capital, i treballadors, on els primers són els que dirigeixen l’activitat econòmica a través dels treballadors, per fer-ne principalment beneficis.

Però, més enllà d’uns materials extrets de la natura, que són transformats en productes finals, més enllà d’unes relacions de producció, on els treballadors transformen aquests materials sota les ordres dels capitalistes, també es necessita energia per a fer moure les màquines, per al transport etc. En aquest sentit, des dels inicis del mode producció capitalista fins avui, les fonts energètiques principals de la maquinaria capitalista han estat les fonts d’energia fòssil, carbó, petroli, i gas, i això com veurem, no va ser casualitat.

Però quan parlem del sistema capitalista, cal dir també, que el factor treball, els treballadors, no són un actor passiu, sinó que aquests tendeixen a estar en oposició als capitalistes i volen un tros més gran del pastis econòmic. Els treballadors, han estat i són una part imprescindible del funcionament del capitalisme, i seran un agent clau en el canvi futur, en parlem més endavant.

Havent aclarit els elements de funcionament clau del sistema de producció capitalista, cal que clarifiquem de què parlem quan afirmem que el capitalisme afecta de forma cada cop més greu  el medi natural. Parlem com hem dit del medi natural com el sostén material de la nostra salut i existència a la terra.  Parlem de l’aire que respirem, dels boscos, dels rius, dels mars, dels materials i aliments que extreiem de la natura pel sosteniment de la vida humana etc.

Els humans, com qualsevol ésser viu de la terra, necessiten del seu entorn natural per viure i reproduir-se, i seguir existint. Els científics han vist que abans de l’existència del capitalisme (ara fa uns 250 anys),  l’alteració humana sobre el medi natural, tot i que molt més gran que altres especies, era sostenible, és a dir, el medi natural es recuperava a un ritme similar al consum humà. Ara bé, com explicarem, és amb el capitalisme, que la destrucció del medi natural s’accelera fins a límits insostenibles.  

Capitalisme, una riquesa sense precedents, o uns fruits enverinats?

Sovint, quan es critica el capitalisme, alguns contesten: “però és el sistema que més riquesa i benestar a creat per la humanitat”.  No podem entrar per un tema d’espai a debatre aquesta qüestió de forma extensa, però sí fer-ne alguns apunts.

El capitalisme és fins a dia d’avui, el sistema productiu (o econòmic) humà que més riquesa ha creat, si mesurem aquesta riquesa com a bens i serveis totals creats. Ara bé, segurament, si mesurem benestar humà, caldria fer molts més matisos.

En primer lloc, si el capitalisme del segle XIX a Europa, se l’hagués deixat fer sol sense límits, avui ens trobaríem amb societats molt més violentes i desiguals també a casa nostra, l'europa occidental. Va ser l’acció del moviment obrer que va limitar el capitalisme a occident, sobretot a l’Europa occidental, i durant uns anys als antics països de la URSS i la resta de països socialistes, processos que van possibilitar un cert repartiment de la riquesa. Però això va passar en una part petita del món, essent molt generosos, i durant un temps determinat. Avui, és només el 20 % de la població mundial, que gaudeix d’alguna manera, d’alguns dels fruits de la producció capitalista, i no gràcies a la dinàmica econòmica del capitalisme, sinó a la lluita obrera que va aconseguir fins a cert punt, repartir una part dels fruits de l'economia. 

Per altra banda, és molt qüestionable que el creixement econòmic sense més porti a benestar per tothom. El cas més clar són els EUA, la gran potència capitalista, amb grans nivells de desigualtat i misèria. Una altre matis a fer, és que als països sotmesos durant centenars d’anys al domini colonial capitalista, com Sud – Àfrica, Índia, Indonesia, Ghana etc, no han pogut gaudir dels suposats beneficis del capitalisme, ja que s’han vist sotmesos a una lògica  de dominació pels quals servien, i encara serveixen en gran part, a la creació de la riquesa del 20% de la població mundial.

Sigui com sigui, encara que el capitalisme sigui el sistema de producció humana, que més capacitat té de crear productes i riquesa, és molt qüestionable, que el sistema sigui capaç d’aportar benestar a tota la població mundial de forma real. Alhora, el benestar que ha aportat a una minoria de la població humana, és per la lluita de molts, que van aconseguir limitar en cert grau, la desbocada força del capitalisme salvatge.

Però pel que ens ocupa en aquest article, cal reflexionar sobre si el capitalisme és el futur de la humanitat. És a dir,  és el capitalisme capaç de garantir la salut i la supervivència humana de les futures generacions? Un dels missatges claus d’aquest article, és que no. Segons cada cop més informes científics, el mode de producció capitalista és el causant de la greu erosió existent avui al medi natural, amb l’exemple més clar, les creixents emissions de Co2 a l'atmosfera. Aquesta dinàmica d’erosió cada cop més ràpida i gran del medi natural, que recordem- ho, és el nostre sostén bàsic de vida, no comença avui, sinó fa 250 anys amb el naixement del capitalisme com a sistema econòmic.

Segons els científics, des de que la industria al SXIX comença a emetre de forma massiva Co2, contaminar rius, talar boscos etc, neix l’arrel del problema d’avui. Fixem-nos en la greu contradicció del capitalisme, allò que ha produït tanta riquesa acumulada en mans del 20% blanc de la humanitat, a costa de la resta de la humanitat durant els últims 250 anys, allò que ha donat riqueses mai vistes en la història de la humanitat a uns pocs, que encara gaudeixen com mai de la festa, es basa en la destrucció massiva del medi natural, que és la base material de la nostra existència.

Podria ser que tota aquesta riquesa creada de forma massiva i en pocs anys, sense precedents en la història, fos un fruit enverinat? Una cosa no treu l’altre, el problema, és que avui potser constatem que el benestar del 20% de la població mundial (ei, uns molts més que altres dins d'occident), s’ha basat en un impacte gravíssim al medi natural, tant greu, que amenaça de diverses formes com veurem, la vida humana a la terra. No vol dir aquesta constatació que haguem de desaparèixer d’un dia per l'altre, però sí, que en els pròxims anys i potser de forma ràpida, la vida pels humans a la terra, serà més dura.

Capitalisme i destrucció del medi natural, de 50 a 30 anys d’evidències

Fa entre 50 i 30 anys, que els científics tenen evidències que el mode de producció capitalista, té un impacte greu i determinant en el medi natural, de tal manera, que aquest impacte té i tindrà importants negatives conseqüències sobre la vida dels humans a la terra.

L’any 1972, ara ha fet 50 anys, a Estocolm va tenir lloc la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà. Va ser la primera gran conferència mundial sobre qüestions mediambientals. L’any 1987, es va publicar l’informe Brundtland – el nostre futur comú, encarregat per les Nacions Unides, que porta el cognom nom de la seva coordinadora, una ex primera ministra Noruega. L’informe reflexionava sobre la possibilitat de combinar el creixement econòmic amb la sostenibilitat medi ambiental. Al 1997, es va firmar el famós protocol de Kyoto, que tenia com objectiu limitar les emissions de Co2, va ser vigent fins el 2005. I així, podríem posar molts exemples, cada X anys, llegíem sobre l’enèsima conferència sobre el clima, i aquí estem.

Al 2021, el IPCC, El Panell Intergovernamental Sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, un òrgan format per centenars de científics de tot el món, van fer un greu toc d’alerta. Queda molt poc temps per no passar els 1,5 graus centígrads d’augment de la temperatura mitjana a nivell mundial, si es volen evitar greus conseqüències mediambientals, que prendran forma sobretot, d’un greu i ràpid escalfament global amb conseqüències poc previsibles per la vida dels humans a la terra.

Les evidències científiques, amb l’exemple més clar de les emissions de Co2, ens diuen que aquestes augmenten de forma exponencial i sense precedents des d’aproximadament el 1850, coincidint precisament amb la industrialització dels primers països al món.

No és casualitat doncs, que des d’aquestes dates els capitalismes del Regne Unit, França, Holanda, Alemanya, els EUA etc, comencin a créixer. És a dir, a més industria, més producció, més bens, però també més emissions de Co2, fruit de la crema de carbó primer, i petroli i gas després ja fins els nostres dies. Avui sabem segons ens diuen els científics, que és amb l’aparició del sistema capitalista, que és trenca l’estable tendència d’emissions de Co2 a la terra. Durant milers i milers d’anys, ja amb humans des de feia molt, les emissions de Co2 s’havien mantingut estables, i de cop, pum! Aquestes creixen de forma exponencial. Per tant, no és un problema humà, sinó del mode de producció capitalista.

Els últims informes del IPCC, evidencien el consens enorme entre els científics d’arreu del món, que diuen que el funcionament del sistema capitalista com fins ara, és impossible si es volen limitar les emissions de Co2 per no superar els 1,5 graus de crescuda mitjana de les temperatures per l’any 2030, i també, per evitar altres greus afectacions al medi natural, com pèrdua irreversible i massiva d’espècies vegetals i animals, erosió dels sols, contaminació dels mars etc.  

Conseqüències de la catàstrofe natural per la vida a la terra dels humans

Com dèiem, les afectacions al medi natural, que afecten la vida dels humans a la terra, s’expressen de diferents formes, i tenen diferents conseqüències concretes en la vida dels homes i dones.

Si comencem pel més conegut, les emissions de Co2. Aquestes produeixen escalfament global degut a l’anomenat efecte hivernacle. L’escalfament global, té i tindrà moltes conseqüències, com l’augment del nivell del mar, amb la potencial destrucció de centenars de ciutats i migracions a l’interior, entre molts altres problemes.

Podem parlar també d’episodis de sequera més grans i intensos a més llocs del món, o riuades més greus. Però l’afectació del mode de producció capitalista en el medi natural, s’estén a moltes altres àrees, des de la greu i massiva desaparició d’espècies vegetals i animals, fruit de caça furtiva, reducció d’habitats naturals com boscos, llacunes etc, la reducció de masa forestal, consequència de l'extensió d’activitats productives com plantacions d’aliments o vegetals per fer biofuels, amb la greu afectació que aquestes activitats porten, en reducció d'absorció de Co2, o reducció de la diversitat biològica.  

Podem parlar també, de l’emissió d’altres gasos amb greus efectes sobre la salut humana, fruit de diferents processos productius, podem parlar de l’acumulació massiva de residus que no poden desaparèixer de forma ràpida, com el plàstic, i residus nuclears entre molts d'altres.

Vinculat a això, podem esmentar també, el que és una evidència cada cop més clara, com és  la troballa de microplàstics en molts aliments pel consum humà (peix, verdures, carn...), amb les conseqüències que això pot tenir per la salut humana. Podem parlar de l’augment de malalties humanes vinculades a l'erosió del medi natural, més càncers, nous o coneguts virus, afectacions a la salut vinculades a més intenses i llargues onades de calor etc.

Podem parlar de la contaminació d’aigües, fruit de l’activitat industrial, amb totes les conseqüències sobre la salut humana que comporta aquest fet. En definitiva, quan diem que la producció capitalista, posa en perill la base material del sosteniment de la vida dels homes i dones a la terra, ens referim precisament a tot això.

Sigui com sigui, així com portem 50 o 30 anys que sabem que cal actuar, i fer alguna cosa per canviar aquest rumb de destrucció greu del medi natural, base de la vida dels humans a la terra, portem els mateixos anys que no estem fent res prou ràpid i destacable, per canviar de rumb.

Se’ns dirà, i és cert, que s’han fet moltes iniciatives, cimeres, accions, mesures... per lluitar contra el canvi climàtic, per la sostenibilitat, per fomentar l’energia renovable, el consum responsable, la protecció de boscos, de mars etc, però la realitat, és dura. No s’ha fet prou ni de bon tros per que puguem garantir que les erosions al medi natural fruit de l’activitat productiva capitalista encara existent, no comportin greus problemes a la salut i a la supervivència humana en el futur.

Sobre quins són els possibles motius de que no hagi passat res destacable fins ara per canviar de rumb, la meva resposta, és que sense canviar de sistema econòmic i productiu, no hi haurà res a fer, en parlo en línies que venen.

Els informes del IPCC de les Nacions Unides, constaten ara de forma clara, que calen canvis ràpids i de gran calat, per evitar greus alteracions al medi natural (ja acumulats des de fa anys) i evitar els escenaris més greus de canvi climàtic i altres problemes medi ambientals amb afectació sobre la vida dels humans a la terra. Els temes clau arribats a aquest punt són: que és ben bé el que cal aturar? Com ? Qui haurà d’assumir el preu, per dir-ho d’alguna manera, d’aquest canvi, ràpid i contundent que diuen hem de fer? Qui són els culpables més importants?

Només un exemple de molts d’aquests incompliments. Fa uns mesos, el principal diari de Suècia un dels països més avançats del món en molts àmbits, va publicar un informe en que es constatava que des de la cimera pel medi ambient d’Estocolm del 1972, els país nòrdic havia incomplert 2 de cada 3 promeses medi ambientals fins a dia d’avui.

Un altre fet que dona pistes de les dificultats que hi ha per fer real aquest canvi, per aturar aquesta destrucció de la base material de vida humana a la terra, és que diversos mitjans, com The Guardian, van fer públic que molts estats del món van pressionar perquè el IPCC publiqués un informe (el de 2021) censurat, per evitar que el públic general no sàpigues realment la magnitud del problema climàtic i medi ambiental al qual ens enfrontem. Entre aquests països, hi havia Noruega.

Un altre exemple interessant per constatar el greu impacte que té el capitalisme sobre el medi ambient, és que quan l’aturada econòmica planificada per reduir els contagis de Covid19 es va posar en marxa, els nivells de contaminació van baixar, alguns animals salvatges tornaven a veure’s etc. Fixem-nos que l’aturada productiva, va produir greus danys econòmics (atur, pèrdua de beneficis, tancament d’empreses, pobresa)... però alhora, va tenir un impacte positiu sobre el medi natural. Aquest doble fet, evidencia una greu contradicció del capitalisme, l’economia necessita creixement econòmic per funcionar socialment, però alhora, aquest creixement econòmic, porta a erosionar la base de l’existència humana, el medi natural.

El funcionament del capitalisme i la degradació medi ambiental

Com dèiem, cal buscar en el funcionament del capitalisme, i la seva relació amb el medi natural, les causes profundes del nivell de degradació actual del medi natural que posa en joc la supervivència humana en diferents esferes.

En primer lloc, cal reflexionar sobre el motiu pel qual el capitalisme acaba escollint en els inicis de la seva existència i fins a dies d’avui, les energies d’origen fòssil, com les fonts d’energia preferides per moure la seva maquinària, real i metafòrica.

Segons diferents autors, en el naixement del sistema industrial capitalista, l’energia hidràulica tenia la mateixa capacitat energètica que el carbó, però la hidràulica, es trobava lluny de centres urbans, on hi havia la força de treball i les fàbriques. En canvi el carbó, (igual que posteriorment el gas o el petroli) es podia transportar on estaven els centres de producció, i per tant, on estaven les masses obreres entrenades i disciplinades per fer anar les màquines de producció.

L’exemple més clar de com el sistema fabril inicial vinculat al carbó permetia als capitalistes garantir més extracció de benefici, el veiem en la lògica de funcionament de les màquines de vapor de la industria textil alimentades amb carbó, que van esdevenir maquines clau per controlar els treballadors, a través dels seus ritmes de treball.

El que és important entendre doncs, és que el capitalisme, té un pecat original pel que fa la seva relació amb l’energia d’origen fòssil. El carbó va ser la font energètica que va permetre moure tota la indústria, amb sistemes eficients pel que fa al control dels ritmes de treball, a través de la màquina de vapor. Un pecat original que va produir des d’un primer moment, l’emissió de tones i tones de Co2,  alhora que la producció fabril, fruit de les seves necessitats, també contaminava l’aire, contaminava els rius, els sols, tallava boscos etc.i  feia nèixer la gran època dels fums negres a les grans ciutats de les noveles del segle XIX. 

No és casualitat aquesta relació del capitalisme amb la natura ja des dels inicis, sinó fruit d’una elecció més o menys volguda, dels primers grans empresaris capitalistes, però també dels estats, dels mitjans de comunicació de l’època etc. I així, fins a dies d’avui. 

Sigui com sigui, el capitalisme, és també capitalisme fòssil, és a dir, capital que està dopat pel  carbó, el petroli i el gas, aquestes drogues fàcils i barates(fins ara), i d’alt rendiment energètic, però també per concentrar i controlar en espais concrets els obrers, que de forma disciplinada creaven beneficis gegants per les grans indústries. El sistema de producció capitalista, no ha tingut gaires incentius a canviar aquestes fonts d’energia. Per què canviar-les ! sí són les que més benefici donen i han donat. Per què canviar-les per energies renovables, que no saben els capitalistes si els garantirà el ritme de producció actual, i per tant el mateixos beneficis.

Un altre element que cal tenir present de la relació del capitalisme amb el medi natural, és que igual que els capitalistes veuen l’energia que fan servir, com a font de benefici, ho fan també amb la resta de materials o elements naturals que poden fer servir per la seva producció. Fusta, aigua, animals, plantes, etc, no són més que elements que el capitalista valora en base la rendibilitat final del producte.  Per això, és tant comú en productes produïts sota lògica capitalista, adonar-nos que no són el que podríem dir-ne, sostenibles.

Sigui com sigui, fixem-nos que en tota aquesta història, hi ha un motiu de fons clau, la cerca del benefici per part del capital. Aquesta creació de benefici per part del capital, ve determinat per la relació capital – treball – natura, que és clau per entendre la dinàmica destructiva del capitalisme envers el medi natural, i per tant, entendre les conseqüències per la salut i la supervivència humana d’aquesta destrucció del medi natural.  

Per entendre l’actual relació entre el sistema productiu capitalista amb el medi natural i la responsabilitat de cada humà en tot això, és important remarcar aquesta relació capital – treball – natura, i veure’n les implicacions.

En el capitalisme, hi ha almenys quatre normes econòmiques clau: la propietat privada de la majoria de mitjans de producció (industries, serveis, etc), la direcció del capital sobre el treball alhora de produir, la cerca de benefici com objectiu clau de tota activitat econòmica, i finalment, el mercat lliure, basat en oferta i demanda de productes.

La propietat privada està vinculada amb la idea, que aquell lloc de producció ( fàbrica etc), pertany a un o diversos capitalistes, i per això, ells, amb aquells instruments, de forma unilateral poden produir el que vulguin. Això té relació amb el fet que els treballadors que han de treballar pels capitalistes, ho fan sota la seva direcció, ja que als treballadors no els pertanyen els mitjans de producció. Per tant, els treballadors fan(produeixen) el que el capital vol que produeixin. Si han de fer xips per ordinadors ho fan, si són armes també, ells no tenen perquè decidir sobre què produeixen.

Per altra banda, el capitalista, per molt amor que tingui per allò que fa, ho ha de fer per beneficis, si la seva activitat no dona beneficis no té sentit. Finalment, el capitalista competeix amb altres capitalistes de tot el món per a fer millor els productes, però això vol dir sovint, també reduir costos, però també vol dir que el que produeixi determinat capitalista, no només es basa en el que a ell li agrada fer, sinó en el que pot agradar el consumidor (oferta i demanda). Aquesta llei, fa que sovint els sistemes econòmics capitalistes a molts llocs tinguin un clar caràcter anàrquic, és a dir, de falta de poder central, amb la conseqüència per exemple, que pot haver molta demanda d’un producte altament contaminant, o dolent per la salut, o que mata directament(com les armes), que des d’una perspectiva de supervivència humana són negatius, però que segons la llei del mercat es produeixen com a necessaris, quan potser, faria falta que algú produís més medicaments contra la malària, o pel cas que ens ocupa, més plaques solars per dir un exemple.

Tots aquests elements clau del capitalisme, expliquen una gran part de la relació general entre capitalisme i medi natural, i té fortes implicacions alhora de repartir culpes al desastre ecològic actual.

Si els mitjans de producció són privats majoritàriament, i en base aquests, els capitalistes poden produir el que volen, ens podem trobar per exemple, amb productes fabricats en base processos més contaminants que altres, i que alhora, tenen més sortida al mercat, perquè són més barats.

Un altre element molt important, és veure qui és més responsable pel fet que existeixin al mercat, productes fets en base processos no sostenibles medi ambientalment parlant.  Si entenem que el capital ordena la producció, en termes generals podem dir que els capitalistes, sobretot els del primer món, (tinguin les fabriques a Catalunya o la Xina), són més responsables de l’existència d’aquests productes.

El mateix passa amb el principi del benefici primer de tot. Si un fabricant es basa en aquest principi, ens podem trobar molts casos de productes, que s’han fabricat en base processos altament danyins pel medi natural, però que han suposat un abaratiment de costos pel capitalista, que podrà vendre més barat, vendrà més, i farà més beneficis.

Fixem-nos doncs, que la relació del capitalisme amb el medi natural, és fruit de complexos processos de relacions a múltiples nivells entre capitalistes i treballadors. En molts processos de destrucció del medi natural, veiem aquests mecanismes en joc. Un productor de llet de soja extreta de tala insostenible de boscos de l’Amazones, ha pres una decisió, en base la llibertat que li dona la propietat privada,  dirigeix i ordena(directa o indirectament) uns treballadors que tallen aquells arbres, cultiven aquella soja, la transporten i fan els iogurts. I llavors qui és el responsable d’aquelles emissions de Co2? De la tala d’arbres etc? El treballador ? El consumidor final? O el productor? Però el mateix podem dir de l’inici del capitalisme fa 250 anys. Qui va prendre la decisió de fer servir carbó? I posteriorment petroli? La lògica és la mateixa, uns empresaris amb l’ajut d’uns governs, que amb la seva llibertat, prenen unes decisions sobre què produir i com, que en base la mateixa llibertat, ordenen els treballadors què han de produir i com, i tot, per garantir el seu objectiu principal, el benefici.  Per tant, qui és el responsable inicial i actual, en més gran mesura de la destrucció del medi natural i l'actual crisi climàtica?

Capitalisme, treball i lluita de classes. No tots som igual de responsables

Els governs capitalistes, que són el complement clau dels propietaris del capital, juntament amb els grans mitjans de comunicació de masses, ens estan explicant des de fa anys com a mínim, dos mentides clau. Que el canvi climàtic, i les altres greus erosions i destruccions diverses del medi natural, són fruit de l’activitat humana (en genèric), i en segon lloc, que tots més o menys igual, com a consumidors, som culpables del canvi climàtic i altres problemes de destrucció del medi natural.

Com hem vist, és principalment l’activitat de la producció, la que genera aquests greus problemes, i són els capitalistes, fruit de la seva posició al sistema econòmic i social (capital ordena sobre el treball) qui en són els més responsables.

Per tant, a dins de cada país, els que controlen i ordenen el procés de producció a través dels treballadors, els capitalistes, sobretot els grans empresaris, els seus directius i tots els altres vinculats als consells d’administració etc, són els gran culpables. Els treballadors, sobretot els d’occident, també tenen un impacte en la destrucció del medi natural, però molt, molt, molt menys que els capitalistes.

A nivell global, encara és més evident, encara que molts diuen, “ui sí, ara la Xina és la gran responsable de les emissions globals de Co2”, sap greu dir que en gran part no tenen raó. Perquè? Perquè gran part de les emissions de Co2 del gegant asiàtic, són fruit de la producció d’empreses occidentals (o que serveixen les empreses occidentals) a la Xina.

A més, hi ha una altra raó, el capitalisme dominant ha estat sempre (i encara ara ho és), l’occidental. Així, els països del nord, han estat i són els que històricament més Co2 a l’atmosfera han emès, i més han destruït el medi natural. Per tant no ens enganyem, els països com Xina, Índia, Sud – Àfrica, Brasil, Nigèria, Indonesia, etc, han estat durant segles sota dominació occidental, i per tant, no se’ls pot fer tant culpables de la destrucció del medi natural, fins hi tot avui.

En definitiva, no tots som iguals de responsables de la catàstrofe ecològica actual, ja que en el capitalisme qui ordena, què i com es produeix està en mans dels capitalistes no dels treballadors. I en segon lloc, a nivell mundial, els països més responsables són els del nord occidental, sense cap dubte, per motius de dominació històrica, i per que en realitat, sigui a través de filials o d’empreses pròpies als països del sud, són els que en realitat produeixen gran part dels productes de consum d'occident. Dit d’una altra manera, el 20 % de la població mundial occidental, és la més responsable del funcionament del capitalisme mundial, la que acapara més riqueses i recursos materials, la que controla gran part de la producció, i per tant, la més responsable. 

Solucions per un canvi real ? Destrucció del capitalisme

En primer lloc, algunes reflexions, portem de 30 a 50 anys de mentides, dels capitalistes i dels governs sequaços, així com dels mitjans de comunicació de masses. Se’ns ha parlat de cimeres, protocols, d’agendes verdes, de desenvolupament sostenible, i ara, veiem que el grup d’experts de les Nacions Unides,  ens diuen que ens queda poc per evitar escenaris de canvi climàtic greus i sense marxa enrere, i que caldran canvis importants i ràpids. Algú es creu que a hores d’ara, després d’anys de mentides, que els capitalistes, els nostres governs, podran i voldran fer quelcom al nivell de les exigències del moment històric? No, els fets objectius ens diuen que no, i cal precisament buscar aquest manca de resposta des de fa 50 o 30 anys, en el que hem anat repetint, el funcionament del capitalisme.

Precisament, en aquesta línia de posar fil a l’agulla a possibles canvis, en primer lloc, cal exigir responsabilitats històriques, a grans empresaris, als governants dels últims 50 – 30 anys, sobretot els occidentals. Ells, sabien el problema, en sabien la causa, i no han fet prou. 

Prou de fer-nos sentir culpables!  reciclar? menjar ecològic? viatger menys ? comprar cotxes elèctrics?  Sí, està molt bé i és important, però no és l'enfoc a l'arrel del problema. Els governs haurien d’haver pres mesures molt més dràstiques fa 30 o 20 anys, com ordenar de forma massiva la substitució de fonts d’energia, reduir creixement econòmic, repartiment de la riquesa etc.

Precisament, un dels motius clau pel qual, els governs occidentals i els gran empresaris no han actuat, és que els capitalistes, els grans fabricants, les grans empreses etc, porten una dinàmica imparable. No són ni bons ni dolents, simplement, estan inserits en una dinàmica de benefici a curt termini que ha fet i fa impossible el canvi.

 Els capitalistes no han tingut incentius pel canvi, ja que canvi, pot voler dir canvi precisament de l’status quo, i per tant, possible afectació als seus beneficis.  Davant els dubtes, en la substitució de fonts d’energies, d’us de nous materials, de reducció de la producció etc, el capital és poruc. És com la droga, a curt termini, té efectes positius (o això creus), eufòria, activitat...però la vols deixar perquè és dolenta, i dius, sí, dilluns la deixaré, però no, és impossible, no la pots deixar, i dilluns que ve, tornes a dir, la deixaré, però no. Si en aquesta situació, hi afegim que els capitalistes tenen el govern, i diferents sectors socials que també es beneficien d’aquesta droga, encara hi ha menys incentius a un canvi real.  

La realitat és tossuda, i malgrat totes les mentides de capitalisme verd, de que amb canvi tecnològic serà (i diuen és) possible un canvi real, no és possible, i no és possible perquè ja hem vist amb fets, que no ho és. De fet a nivell global, des dels 90s, les emissions de Co2 han augmentat! La única diferencia, és que ara els cels d’occident estan més nets, per que les empreses occidentals es van traslladar de forma massiva a Xina, Índia, Bangladesh etc. Però havien de continuar produint, més, més i més, això no va canviar.

Aquest article, us farà pensar arribats aquí que soc molt pessimista, que no s’hi pot fer res ja. No, no ho penso, encara estem a temps, i penso que de fet el canvi es farà o bé per les bones (de forma planificada i volguda) o a males, a través de crisi, conflicte, desordre etc. És a dir, com expliquen molts científics, el capitalisme està arribant als seus límits de creixement, per tant, agradi o no, l’encariment de materials, de fonts d’energia fòssil, del transports, serà cada cop més una realitat. I moltes altres coses que veurem, per exemple, onades de calor que debilitiran els treballadors, que impossibilitaran o encariran la producció de bens i d’energia etc. O bé, l'encariment del cost de vida, falta de calefacció, falta d’aliments bàsics, amb tots els problemes de protestes socials i polítiques que comportaran aquestes situacions etc.  És possible que els països occidentals encara tinguin uns anys de marge 5, 10, 15 anys? No ho sabem. Però el que és evident, és que a molts països pobres ja es veuen moltes de les situacions descrites.

Sigui com sigui, proposo alguns punts a tenir en compte per un canvi:

• Tot canvi cap a un equilibri entre la vida humana i el medi natural, passa per acabar amb el sistema de producció capitalista. 
•   L’esforç d’aquest canvi, o els costos, els han de fer els més responsables, el gran capital i els estats occidentals.
•   Aquest canvi, si és ordenat i es basa en posar en valor la justa responsabilitat de cada un, significarà un canvi important en les relacions de poder entre, capital i treball, rics i pobres, nord i sud.
•   Això, portarà a cert graus de conflicte, conflicte de classes (ja que els capitalistes negaran gran part de les seves responsabilitats), i no voldran assumir certes mesures. (més impostos, reducció de la producció, reducció de beneficis, nacionalitzacions...)
•  A nivell pràctic, i tenint en compte que calen esforços ràpids i contundents, només hi ha dos maneres de procedir. Una primera, és a través del caos i el desordre, que és el que comencem a veure ja en països com Sri Lanka, Albània o Pakistan. És a dir, no fer res.
• Ara bé, hi ha una altra manera. Aquesta, seria fer-ho de forma ordenada, i actuar ja. En aquest sentit, alguns autors pensen que és necessària una intervenció massiva estatal i social en l’economia per transformar el capitalisme, cap a una forma d’economia post capitalista, i reduir l’impacte del sistema productiu al medi natural.
• Aquesta intervenció, s’ha de basar en assumir la justa responsabilitat de capital i treball, i de nord i sud, en aquesta història, i actuar en conseqüència. Això voldrà dir importants i ràpids canvis econòmics en el sistema de producció capitalista, que haurà de carregar sobre l’esforç dels capitalistes i del nord occidental, i no dels treballadors ni del sud.   

La realitat: conflicte, tensió i poder popular

Hem vist que teòricament, hi haurà dos maneres d’afrontar aquest canvi necessari. Un, és no fer res, i deixar que el caos i el desordre regnin. La segona manera, és que els estats, en base un acte de democràcia i justícia, ordenin i planifiquin aquest canvi a favor de les classes populars, i la majoria de la població mundial.

Segurament, i com mostra la historia de la humanitat, serà una barreja. Els homes i dones, no actuen si no perceben conflicte i tensió en els seus interessos, i sobretot en la seva existència.

 El capitalisme, té greus contradiccions, que fins ara ha anat salvant. Però ara, xoca contra una de greu, els límits naturals de la terra, que xoquen amb la mateixa salut i vida humana. És a dir, la relació entre treballadors i capitalistes, i entre països rics i pobres, està limitada per el greu dany al medi natural que el mateix funcionament del capitalisme provoca. Aquesta greu contradicció ja provoca, i produirà, tensions socials en diferents direccions. Aquestes situacions són i seran, evidències de la crisi del capitalisme. Els governs capitalistes arreu del món, és possible que responguin amb repressió, però aquests escenaris poden propiciar oportunitats per l’escenari dos, que és que els estats siguin conquerits pel poble ras, i en base el principi de justícia actuïn.

Arribats a un punt on amplies majories del poble amb un programa clar, tinguin a l’abast controlar les institucions de l’estat, seria més possible aplicar uns programes d’intervenció i planificació estatal i social, per poder redirigir l’economia de tal manera que entre altres, és puguin canviar ràpidament les fonts d’energia de les indústries, dirigir l’economia per decidir què cal produir i què no, dirigir els treballadors allà on es necessitin més, reduir la producció de forma controlada, racionar aliment o el que faci falta ,de forma ordenada etc. Sigui com sigui, cal trencar la dinàmica capitalista, ja que al ritme i la dinàmica del mercat i les lleis actuals de l’economia, no permeten fer els canvis ràpids i de gran calat que els científics del IPCC de les Nacions Unides, diuen que són necessaris.

Conclusions

Aquest article ha volgut ser una reflexió sobre com el funcionament del capitalisme des de fa 250 anys, ha estat l’element clau que ens porta a dies d’avui, a una greu situació del medi natural en molts àmbits, Co2, qualitat de l’aire, destrucció de boscos, rius, mars, desaparició d’espècies vegetals i animals etc.

Hem vist que el capitalisme ha estat fins ara el sistema econòmic que més bens materials i riquesa ha pogut produir, però també el sistema més desigual de la humanitat. En el capitalisme podem veure la riquesa més gran, i la pobresa més abjecta. A nivell mundial, hem vist com el 20 % de la població del món, és beneficia de la riquesa i esforços productius del 80 % de la població mundial. Pel que hem tractat en aquest article, el capitalisme des de la seva existència, és la causa principal i essencial pel qual el medi natural, es troba avui en dia en una greu situació, que amenaça la salut i la supervivència humana.

Hem explicat que la relació capital – treball – natura, és la que ens ajuda entendre el motiu d’aquesta situació actual. Alhora, ens ajuda entendre perquè uns més que uns altres, són responsables de la destrucció actual del medi natural.

Com hem vist, a dins de cada país, els propietaris dels mitjans de producció i els que se’n beneficien, també incloent els governs dels estats i altres sectors socials privilegiats, són molt més  culpables que la majoria de ciutadans de peu.  Això s’explica perquè els capitalistes són els que decideixen i dirigeixen en més gran mesura l’economia. A nivell mundial, també és molt clar, els països occidentals del nord, els rics, són els més culpables en perspectiva històrica i fins avui, ja que són els que han concentrat més producció de bens i riquesa. Fins hi tot en els últims anys, quan sovint s’ha dit que la Xina ara és la gran culpable, una mirada més acurada ens mostra que les emissions de Co2 d’aquest país, augmenten als 90s  - 2000s, quan molts centres de producció d’empreses occidentals s’instal·len al gegant asiàtic per reduir costos, i fer més beneficis.

Una altra qüestió que hem vist, és que malgrat aquesta realitat que hem descrit, i després d’almenys 50  - 30 anys d’evidències científiques sobre aquest atac cada cop més greu al medi natural, ens trobem avui, segons experts de les Nacions Unides, en una greu situació. De que han servit tantes cimeres?

Finalment, hem acabat parlant sobre què hem de fer ? En primer lloc entendre la causa del problema. La causa és el propi funcionament del capitalisme, cal per tant trencar la dinàmica capitalista. Segurament, hi haurà dos maneres d’acabar amb el capitalisme, de forma més ordenada, ajudant-lo a caure i tenir algun pla, o bé deixar que caigui sol, amb tota la violència, desordre i caos que aquestes situacions produeixen. 

Per això, davant aquesta greu crisi del capitalisme, cal direcció i planificació per guiar el canvi, tenint en compte la necessitat d’actuar ràpid, de forma eficient, i en base el principi de justícia, és a dir, que els que menys han provocat tot això, se’ls compensi, i això implica certa redistribució de poder social a favor seu, i per tant, resistències per part dels capitalistes, que encara que són els grans culpables, no voldran perdre privilegis.