Capitalisme, treball i disciplina: com es fan els beneficis

Introducció

Els homes i dones han treballat de forma conscient des de que són éssers humans i no monos, per tant, des de fa milers d’anys. És a dir, han hagut de sortir a buscar-se l’aliment, han hagut de protegir-se d’enemics externs, han hagut d’aconseguir aliments pels seus fills o vells, i un llarg etcètera d’activitats. Activitats que a diferència dels animals, pel fet de ser nosaltres animals amb consciència, les fem pensant, cosa que la resta d’animals fa de forma automàtica.

Sigui com sigui els homes necessiten aplicar esforç físic i intel·lectual per a garantir la seva supervivència. Hi ha moltes preguntes que ens podem fer sobre com és el treball sota el capitalisme, tenint en compte que la majoria de persones del món d’avui tenen una relació laboral capitalista.

Per què continuem treballant sota les ordres d’un altre encara que no ens agradi rebre ordres? Per què quan el cap no hi és les empreses continuen en marxa i l’ordre social no entra en crisi ? Per què treballem encara (com a mínim) 8 hores al dia quan aquesta mesura és del segle XIX ? Per què hi ha tanta gent que assegura que el treball que fa no el motiva? O que el treball que fa és inútil ? o que està cremat? O que no li cau bé el seu cap ? Què vol dir i què implica pel físic i per l’intel·lecte de moltes persones treballar sota les ordres d’un capitalista ? Quines alternatives al treball capitalista hi ha ? Perquè sota el capitalisme el treball assalariat és tant important  i quina és el motiu d’aquesta importància ?

El capitalisme des dels seus inicis ha estat un sistema econòmic, social i polític salvatge. No obstant, ha estat el sistema econòmic humà que més riquesa ha estat capaç de crear, però amb un cost social i mediambiental mai vist en la història de la humanitat.  

El capitalisme malgrat crear riquesa mai vista, no ha estat capaç de repartir-ne els fruits de forma igualitària i és el sistema més desigual de la història, en termes econòmics però també en poder polític. Els pocs fruits que s’han repartit, fruit de lluites de la gent comuna i no per acció i bona voluntat dels capitalistes, han beneficiat al 20 % de la humanitat, hi fins hi tot dins aquest grup, amb moltes diferencies entre uns i altres.

No deixa de ser sorprenent que malgrat que el capitalisme té una gran capacitat de crear riquesa i d’innovar, ha tingut molt poca capacitat de repartir aquesta riquesa, garantir igualtat i llibertat per tothom. Riquesa que encara que podria acabar amb la fam, garantir sanitat per tothom, aigua potable per tothom etc etc, no arriba a fer-ho, per què el funcionament del capitalisme no ho fa possible.

Aquesta riquesa tant mal repartida, ha estat des dels inicis del capitalisme i fins avui, en gran part creada materialment per una gran majoria de persones d’arreu del món que han treballat pels capitalistes sota condicions físiques i mentals molt dures. Precisament, per això aquest article parla de l’element clau que ha creat aquesta riquesa hi ha sostingut el capitalisme fins avui, el treball.

Treball humà i treball sota el capitalisme

Els humans per poder sobreviure i garantir la supervivència de l’espècie, com hem dit, sempre han hagut de moure músculs i fer servir el cap i l’enginy. No obstant, un fet clau en la història de la humanitat, és que molts han treballat molt dur, i uns pocs, han viscut a costa de tots aquests, i això en el capitalisme, s’ha fet més evident que mai.

Què és el treball, ? Totes aquelles activitats humanes, físiques i mentals, que amb el suport del medi natural, ha permès els homes i dones de forma conscient, al llarg de la historia, sobreviure. Però aquesta definició és a la pràctica diferent a cada època històrica. Però el que és important remarcar aquí, és que fins a dies d’avui i de forma més massiva sota el capitalisme, els humans no han treballat igual uns que altres. És a dir, tot i que el treball com l’hem definit, és essencial per la supervivència humana, no tots els homes(sobretot homes) han treballat igual al llarg de la història, perquè una minoria ho ha fet molt menys.

Qui al llarg de la historia ha conreat els camps durant hores de sol a sol ? Qui ha construït cases i habitatges i palaus pels senyors? Qui ha protegit poblats i ciutats? Qui ha sortit a la mar a pescar? Qui ha cuidat dels nens per què no morissin de forma prematura? Qui ha talat arbres per fer-ne fusta? Qui, qui, qui?  Fixem-nos que totes aquestes tasques impliquen diferents treballs físics i intel·lectuals que persones concretes han hagut de fer al llarg de la historia per que garantir la supervivència humana. La pregunta clau d’aquest article, és com ha estat aquesta organització humana del treball a cada època històrica i en especial en el capitalisme.  Saber això, ens diu molt sobre aquesta societat i també evidència què com treballem, no és quelcom natural, sinó una construcció social que depèn de diferents processos socials, relacions de poder, històries de lluita i violència, negociació etc.

Diferents èpoques històriques, diferents tipus de treball

Abans de centrar-nos a explicar com és el treball sota el capitalisme i perquè, fem un breu repàs de com era el treball en alguns períodes històrics anteriors. Començant pels homes i dones de la prehistòria, cal remarcar que durant aquest llarguíssim període humà, les societats eren bastant horitzontals i igualitàries pel que fa la organització del treball, pel que fa a tasques a fer, i també pel que fa la divisió del treball entre homes i dones. Aquestes eren societats petites i nòmades, on es caçava, on es recol·lectaven fruits del bosc, on es feien eines per protegir-se d’enemics externs, i on es comença a dominar el foc. Un altre element clau, és que la diferència entre el que avui podem dir privat i públic no existia, ni tampoc existia diferència entre lleure i treball, tot era el mateix.  Sabem que vivien menys que ara, i una infecció al queixal els podria portar a la mort fàcilment, però eren societats on l’art i l’amor ja existien, i no tenien per què ser menys feliços (satisfets amb les seves vides) que els homes d’avui.

Ens segon lloc, podem parlar de les primeres civilitzacions agrícoles. En són exemples les civilitzacions babilòniques, els maies, l’antic Egipte, o fins hi tot, les antigues Grècia o Roma. Aquestes societats van ser les primeres societats massives de la història, la humanitat va deixar de ser nòmada i es comencen a crear els grans poblats o ciutats de l’antiguitat. És l’època de l’agricultura i la ramaderia, de sistemes complexos d’organització social, del sorgiment de noves tecnologies, però del sorgiment de quelcom nou molt important, de sistemes socials desiguals a gran escala, amb clares jerarquies socials. El rei, els funcionaris, els guerrers, els sacerdots, els artesans i el poble ras, normalment camperols. Aquí neix doncs un sistema d’organització del treball, on uns molts treballen molt durament per uns pocs, que acumulen grans riqueses i poders.

Finalment podem posar un altre exemple, l’època medieval europea, on la relació laboral clau és la que s’estableix entre senyor feudal i pagès, on l’últim està lligat al senyor i la terra. Els pagesos, que eren la gran majoria de la població treballaven la terra de sol a sol en un territori concret d’on normalment no podien sortir. Els senyors, prínceps, reis... vivien d’aquesta feina de la majoria esclavitzada a la terra. Però com en èpoques històriques anteriors, la voluntat de la minoria poderosa medieval, no era fer beneficis (un concepte clau i molt important en el capitalisme) sinó viure bé, menjar bé, i sobretot, no treballar, ja que allò era reservat per camperols i esclaus. Tot cas, el que és remarcable d’aquest període històric, igual que des del període on els homes creen els primers grans assentaments humans, és una organització del treball i social molt desigual, on la vida era permanentment miserable per la majoria, però on hi havia uns que vivien molt més bé que aquesta majoria. Aquesta tendència, que trenca amb la tendència de milers d’anys d’igualtat dels homes de la prehistòria, és una tendència que la humanitat manté fins avui.

Capitalisme dels segles XVIII - XIX- l’arrel del treball d’avui

A través de diferents processos, els diferents principats o regnes feudals basats en una agricultura on el pagès estava lligat al senyor i la terra, hi ha el sorgiment del que anomenarem estats moderns i del capitalisme. Aquest sistema es va caracteritzant per el sorgiment d’una proto - industria a les ciutats i zones urbanes, l’alliberament de la terra, i per tant, pagesos que passen de ser esclaus, a ser contractats de forma “lliure” pet treballar com a peons tant al camp com a la nova industria. Així,  molts pagesos són els que alimenten primerament la industria creixent a les grans urbs. Aquest és un fenomen sobretot europeu si més no a l’inici, però les formes d’organització social que sorgeixen d’aquests processos històrics a Europa, marcaran durant 250 anys i fins avui, com és el treball tal com el coneixem.

La Fàbrica

L’exemple típic de treball sota el capitalisme és la fàbrica del segle XIX. La típica fàbrica tèxtil. De fet Engels, el gran ajudant de Marx en el seu estudi del capitalisme, descriu bé el miserable sistema fabril anglès, des de la perspectiva de la vida i condicions de treball dels obrers.

Engels descriu ciutats de misèria, de brutícia, de fums i contaminació, fàbriques plenes de gent de totes les edats fins hi tot nens molt petits, descriu llargues hores de treball, 12, 14 ,15 hores, i ritmes durs i intensos de treball a les fàbriques que començaven a donar forma a aquelles ciutats insígnies del capitalisme creixent.

Els treballadors actuaven sota els ritmes de les maquines de vapor que feien anar les telers. La divisió del treball en tasques petites també representava el sistema de treball creixent i comú a moltes fabriques, ritmes repetitius i intensos, que destrossaven ànimes i cossos, com veiem en històries de tants autors clàssics del segle XIX.

Podem arribar a una clara conclusió quan llegim estudis, llegim novel·les o veiem films històrics sobre aquella primera època del capitalisme. Per la gran majoria de la població on el capitalisme començava a prendre forma, les vides eren de misèria i no van canviar gaire del que havien vist anteriorment. Havia nascut el capitalisme modern amb una gran contradicció, mentre que aquest era capaç de crear des dels seus inicis riqueses mai vistes, no era capaç d’adreçar la tendència humana d’explotació i misèria per la majoria, amb la gran diferència que a partir d’aquell moment, seria econòmicament possible acabar amb tota aquesta misèria.

El treball en el capitalisme, elements clau

Com veurem doncs, és important entendre la organització del treball en el capitalisme en relació als objectius dels capitalistes. El principi i element clau del treball capitalista, és la propietat privada i la divisió entre treball i capital. És a dir, una forma de treball on un normalment treballa per un tercer privat, el propietari. Un propietari dels mitjans de producció que és qui ordena segons la voluntat de fer benefici, el treball que el treballador ha de fer.  

Aquesta relació entre treball i capital és d’explotació. És a dir, es basa en l’extracció per part del capitalista de treball de més generat pel treballador, fet que esdevé la font principal de generació de benefici privat. És a dir, si en total el treballador ha de treballar 8 hores, potser que en 4 hores ja hagi generat el treball necessari per viure bé, però, les 4 hores restants són les que creen el benefici pel capitalista, són hores de més innecessàries pel treballador.  

El treballador doncs, fa un esforç físic i mental per a dur a terme unes tasques per fer un producte o un servei, que no tenen per que ser del seu interès, i la pregunta és, què fa que el treballador faci aquelles tasques que sap que no són del seu interès, i a més sabent que el sou que cobra no és suficient, o potser treballa masses hores ?

Precisament en aquest article, el que volem tractar a fons, són els mecanismes que té l’empresari per fer que el treballador executi aquelles tasques perquè el capitalista obtingui els beneficis que espera. El treballador treballa per amor a l’art? Què fa que el treballador treballi encara que allò que fa no sigui del seu interès ?

Mentre que el capitalista com és normal, vol fer més beneficis i per tant augmentar la producció, augmentar les hores de treball, augmentar la intensitat de treball etc, el treballador vol tot el contrari, treballar menys, més beneficis socials, més vacances, treballar de forma més relaxada, augment de sou etc. Els dos tenen raó, sí, perquè cada un es troba de forma inexorable en una posició en que allò que ha de garantir els seus interessos, el seu gaudi, es basa en fer i aconseguir tot allò que l’altre no vol. Seran doncs aquests dos interessos majoritàriament divergents entre capitalista i treballador, la font principal de la necessitat de control i disciplina del capitalista envers el treballador, control i disciplines que són possibles per què el capitalista té els mitjans de producció de tot el que consumim i del tot el que gaudim, i per tant té legalment la potestat de fer el que vulgui amb aquests mitjans.

Interessos oposats i necessitat de control

Com hem dit a la secció anterior, són els interessos oposats entre capital i treballador en l’estructura social, que fa que el control dels capitalistes envers els treballadors sigui necessari.

Perquè el treballador treballa?

La resposta fàcil i de sentit comú i correcte, és que el treballador a de menjar, a d’alimentar-se. Ara bé, com s’ho fa el capitalista per garantir que els beneficis que ha de fer es facin amb el mínim de pèrdues i problemes ? Per què el treballador treballa encara que sap que cobra un sou possiblement injust o que treballa masses hores?  Llavors aquí la resposta ja és més complicada.

Els treballadors podrien anar a treballar de qualsevol manera, no treballant gaire, i cobrant a final de mes. O podrien treballar “oficialment” però mai anar a treballar i cobrar igual. És evident que aquestes opcions no són cap garantia de beneficis pels capitalistes, per tant aquest ha de garantir com sigui que els seus treballadors siguin productius, és a dir, que li generen beneficis. I la pregunta és, com aconseguir-ho ? Podem tenir dos opcions, de forma voluntària, o per amor a l’art que es diu. O bé opció dos, de forma no voluntària, és a dir, forçada.

Crec que malgrat algunes excepcions aquí i allà, el treball sota el capitalisme es manté en base el control i la disciplina externa per part del capitalista, disciplina i control que existeix des de que existeix capitalisme, però que ha anat evolucionant al llarg de la història fins als nostres dies. El control i la disciplina en el treball tenen un objectiu essencial en el capitalisme, garantir els beneficis.

És doncs important entendre aquests mecanismes de control i disciplina que els capitalistes apliquen als treballadors en totes les seves vessants, per entendre com es garanteix el motor de tot el sistema. Però també és important entendre aquests mecanismes ja que aquests perpetuen la desigualtat massiva, i també tenen importants conseqüències físiques, mentals, i ideològiques pels treballadors, la majoria de la població.

Els mecanismes de control i disciplina

Podem definir el control i la disciplina en el treball, com tots aquells mecanismes(o eines) i estratègies empresarials d’ordre, direcció  i coerció, que tenen per objectiu garantir els beneficis, aprofitant al màxim la força de treball física i mental del treballador.

El capitalista amb el control i la disciplina, el que fa és garantir que les seves ordres de producció són complertes de tal manera que aquest tingui beneficis.  Per això el treballador ha d’executar de forma correcte i eficient les tasques establertes per l’empresari que són les que segons un pla establert han de garantir beneficis.

A nivell pràctic, el control i la disciplina ha de garantir que totes les hores que tu estiguis treballant per l’empresari, siguin 8 o 14, les treballis de forma eficient, amb intensitat, acomplint el màxim de tasques etc.

Però el control i la disciplina en el treball, essent el treball la pedra angular de tot el sistema, té un altre important efecte, que és l’ordre i la disciplina no només dins l’empresa, sinó en totes les altres esferes socials no empresarials. La més important d’aquestes esferes és el poder polític, però podem parlar de l’oci, de l’accés al coneixement, de la ideologia de les persones, de la creació i l’art etc.

Què passaria si en una empresa des de la perspectiva dels beneficis empresarials, molta gent fos sovint absentista, molta gent treballes de forma lenta, o no fotes brot que es diu, plegués abans d’hora, treballes de forma molt relaxada, anés a la feina quan volgués, es dediqués a jugar al solitari etc...? Doncs que això seria un desastre empresarial com és normal. Per que tot això no passi, hi ha diferents mecanismes de control i disciplina que existeixen en la seva forma essencial des de fa segles, i per tant, que són sovint molt arrelats a les ments i formes de fer de les gents, tant treballadors com capitalistes. Anem a veure’ls.

Un primer mecanisme clar i evident de control i disciplina és l’existència de la propietat privada, la jerarquia empresarial i  l’exercici del poder: El capitalisme des dels seus inicis s’ha basat en una clara divisió entre treball o capital. El capital és qui ordena el procés de treball, i el treballador el que rep les ordres. L’origen d’aquesta divisió és que el capitalista és propietari dels mitjans de producció de forma exclusiva, i amb aquests pot fer tot el que vulgui (dins la legalitat). El treballador ha de respectar i acceptar que el capitalista en base aquesta potestat, se li ordeni què ha de fer. Per acomplir aquestes ordres les empreses necessiten una jerarquia, una cadena de comandament des de la propietat al treballador. Tota aquesta jerarquia té una raó social clara, garantir la corretja d’ordres de la propietat al treballador, i garantir el compliment d’ordres.  Sense aquesta estructura de comandament, és molt difícil garantir el compliment d’ordres.

Vinculat a aquest primer mecanisme clau, podem parlar del mecanisme de la organització concreta del treball, de la organització en seccions i tasques. Aquest segon mecanisme està clarament vinculat al primer però aprofundeix més en la divisió i parcelització de tasques entre capital i treball, i entre els treballadors. No és casualitat que el capitalisme històricament hagi dividit tasques. L’objectiu d’aquesta divisió és que cap treballador controli tot el procés de treball ni físicament ni menys intel·lectualment, ja que això podria ser una raó per que els treballadors tinguessin una eina de control del procés de treball. Però la organització del treball també té un altre clar objectiu, l’aprofitament màxim de les tasques que el treballador ha de fer durant la seva jornada laboral. Sinó, perquè us penseu que existeixen els manuals del treballador, els fulls de tasques o similars? La organització del treball té com objectiu que els treballadors sempre tinguin coses útils(pel capitalista) a fer. Que no es perdi el temps! Al segle XIX, aquests manuals segurament ja existien però no es tenien tant miraments ni eren tant importants, un aprenent aprenia què havia de fer, com havia de moure aquella maquina, o fer aquella tasca. Al segle XXI si pensem per exemple amb el sector serveis, els manuals, els fulls de tasques etc, tenen la mateix funció, sigui en un bar o en un restaurant, o en un hotel, o en un supermercat, totes aquestes feines tenen els seus manuals o fulls de tasques per cada torn.

Legalitat: normes, càstigs i premis: Parlem de l’existència de diferents lleis i normatives que ajuden al control i disciplina dels treballadors. El mecanisme legal es basa en la funció de l’estat modern com a garant dels beneficis dels capitalistes, la protecció legal clau és el dret a la propietat privada. Sense aquesta llei consagrada en moltes constitucions, els capitalistes no podrien dirigir les seves empreses de forma lliure, i per tant no podrien imposar als treballadors les seves decisions dins l’empresa, ni per tant, podrien ordenar el procés i la organització del treball.  Les lleis que protegeixen les decisions dels empresaris per sobre de la dels treballadors, tenen moltes conseqüències concretes en forma de normes existents, i previsió en conseqüència, de càstigs o premis. Per exemple, desobeir una ordre d’un superior dins d’una empresa, pot ser sancionat legalment amb suspensió de sou i feina per un temps determinat, igual passa amb les absències legalment no previstes del lloc de treball, i fins hi tot, cal pensar que els empresaris tenen diverses potestats alhora per exemple de fer fora treballadors que ells no considerin productius.

Ideologia i cultura: control mutu i autodisciplina: La ideologia la podríem definir com aquelles normes socials, idees i valors no escrits profunds en l’anima i la ment dels treballadors, i també formats al llarg de segles, que en el cas del treball, guien comportaments i pensaments de les persones dins les empreses. Parlem d’aquell sentit comú per dir-ho d’alguna manera, de comportament en el lloc de treball. Parlem de normes no escrites com ser eficient, ser puntual, somriure al client, comportar-se a la feina, complir les ordres d’un superior, ser ordenat, ser emprenedor, tenir empenta, tenir motivació, tenir iniciativa etc. El més important d’aquestes normes i valors profunds de la ideologia, és el càstig social previst si s’incompleixen, que és el que porta al control mutu entre treballadors o l’autocontrol propi. Assenyalem al gandul, al que és poc eficient, elogiem la cultura de l’esforç, veiem normal o bé, fer hores extres sense compensació etc etc. Aquestes idees i valors profundament arrelats no són normals o sentit comú, sinó una construcció social d’anys de domini capitalista també en el camp de les idees.

I finalment, podem pensar en un altre mecanisme, el tecnològic, o el que podem anomenar del rellotge al software espia. La tecnologia com a eina de control dels treballadors no és ni molt menys nova, al segle XIX ja existia. El mateix disseny de la organització del treball fabril, amb l’exemple del ritme dels primers telers industrials eren una eina clau per disciplinar els obrers. Però tots aquets mecanismes van anar evolucionant, és a dir, van apareixent més i més sistemes i màquines de control, i més sofisticació d’aquests aparells. Aquests mecanismes sovint prenen forma equivocadament, d’instruments de control de qualitat, d’instruments per garantir la seguretat del treballador, o d’instruments de millora de la producció, sovint, tot això són excuses per controlar millor els treballadors. Parlem de rellotges, de cronòmetres, i al segle XXI de càmeres, de trucades del cap per saber si tal tasca s’ha fet o no, de detectors o comptadors automàtics de processos, o fins hi tot, de software espia per ordinadors i mòbils. Molts d’aquets mecanismes són legals, altres no. Ara bé, la lògica és la mateixa. Totes aquestes tecnologies estan dissenyades al servei del capital, o bé es fan servir al seu servei per tal de controlar ritmes de producció, saber quantes peces o trucades o el que sigui, s’han fet durant el torn de treball, saber si el treballador ha estat absent, fer estadístiques automàtiques de la producció per hora etc.

Sigui com sigui, tots aquests mecanismes tenen conseqüències físiques, psicològiques i diria ideològiques profundes per les persones que treballen sota les ordres d’un capitalista. Pensem en estrès, en cansament, en pressió mental, entre altres fenòmens.

Superació del capitalisme i del treball capitalista

En resum, fins aquí hem vist com és el treball sota el capitalisme. El capitalisme des dels seus inicis ha estat un sistema econòmic, social i polític salvatge guiat per l’afany de beneficis d’uns pocs a costa de molts. No obstant, ha estat el sistema econòmic humà que més riquesa ha estat capaç de crear, però amb un cost social i mediambiental molt elevat. El capitalisme malgrat crear riquesa mai vista, no ha estat capaç de repartir-ne els fruits de forma igualitària esdevenint el sistema econòmic més desigual de la història. Aquesta riquesa tant mal repartida ha estat des dels inicis del capitalisme fins avui, en gran mesura creada materialment per una gran majoria de persones d’arreu del món, que han treballat pels capitalistes sota condicions físiques i mentals molt dures. Precisament per això aquest article, ha parlat de l’element clau que ha creat aquesta riquesa hi ha sostingut el capitalisme fins avui, els treball físic i mental de milions de persones anònimes, guiat a través del control i la disciplina.

El límit del control capitalista: evidències d’esgotament

Com dèiem, durant tots aquests segles de capitalisme, la majoria de la humanitat ha hagut de patir un treball limitat, obligat, controlat, dur, penós, repetitiu etc. Al llarg de la història però, també la relació entre capital i treball ha patit greus crisis i tensions. Tensions que han pres forma de revoltes, protestes aquí i allà, vagues o revolucions, però el capitalisme sempre ha anat sobrevivint sigui amb cessions, sigui amb violència i repressió.

Avui, aquí a casa nostre i arreu del món occidental, avui, hi ha clars símptomes d’esgotament del treball explotat. Els treballadors pateixen en les seves pròpies carns, en el seu psíquic i en els seus valors aquest esgotament, que no és més que la evidència d’un sistema que sovint se sosté per fils prims i precaris. Depressió, auge de l’extrema dreta, violència sense sentit, consumisme...

Tots aquests fets, evidencien ruptura i tensió amb el propi sistema capitalista, que al lloc de treball pren forma d’absentisme, malalties com excusa per no anar a treballar, improductivitat, ganes de canviar de feina... són tots símptomes d’esgotament i de rebuig primari o no conscient del capitalisme.

Idees i principis per un futur sense treball explotat

Si entenem que la causa d’aquests problemes físics, socials, psicològics, ideològics, de desigualtat etc, tenen l’arrel en el propi funcionament del capitalisme, parlarem de la historia sense fi mentre no ataquem aquesta arrel. Què caldria tenir en compte per tal de caminar cap a una societat no capitalista, post capitalista o com li vulguem dir, basada en justícia, igualtat i fraternitat per tothom arreu del món?

En primer lloc, alguns principis bàsics:

-        Un món post capitalista s’ha de basar en una planificació col·lectiva de l’activitat econòmica, és a dir, que tots decidim sobre què i perquè es produeix.

 -        Un treball que no serveixi per a fer beneficis privats, sinó que posi les necessitats humanes, la salut, el benestar humans i del medi natural, en primer pla.

 -        En un món post capitalista el treball no s’ha de basar en l’explotació de l’home per l’home, sinó en un model de treball basat en la cooperació humana.

 -        Cal apostar per construir models de treball on les persones treballin menys, treballin més lentament, i on els fruit o riqueses d’aquest treball siguin repartits de forma justa i igualitària, tenint en compte la riquesa massiva que existeix.

 -        En general, per caminar cap un model de treball no basat en principis capitalistes, cal treure poder als capitalistes dins i fora de l’empresa. Fora, vol dir treure’ls poder polític i de diverses estructures socials d’arreu, i dins l’empresa, augmentant les quotes de poder dels treballadors dins d’aquestes i en totes les esferes socials.

En segon lloc, algunes mesures pràctiques:

-        Construir un sistema d’educació i formació públic al 100%, eliminació d’escoles privades, concertades i d’elit. Aquest canvi hauria de garantir un igualment per la base i reduir desigualtats de poder i coneixement.

 -        Que es promogui legalment privilegiar empreses i llocs de treball que siguin espais de democràcia i decisió col·lectiva, així com de propietat col·lectiva en formes diverses. Una persona un vot també dins l’empresa, que es promogui la rotació d’activitats i la reducció de desigualats d’ingrés. Això faria reduir els sistemes de control dictatorial del capital sobre el treball.

 -        Crear una nova llei laboral, on es posi el treball efectiu físic i intel·lectual directe com a prominent a la societat. Unes mans, un vot en l’economia. En aquest sentit, promoure espais de co gestió i intervenció obrera en les empreses privades per reduir el pes del poder dels capitalistes a la societat.

 -        Reducció d’hores de treball, reducció de  l’activitat productiva, reducció del consum de matèries naturals i d’esforç físic i mental de les persones en el sistema productiu. Llei de màxims i mínims salarials en tots els sectors econòmics.

 -        Aplicació de tecnologia al servei del benefici col·lectiu, control humà sobre la tecnologia. Promoure que les màquines facin les feines més dures dels humans, i les persones que siguin substituïdes per robots i així ho vulguin, se’ls pagui un sou mensual equivalent al seu lloc substituït.  

 -        Promoure més intervenció estatal en educació, sanitat, lleure, cures, etc, per generar treball públic de qualitat i per tant reduir l’atur i millorar condicions laborals.

En tercer lloc, com fer-ho, prendre consciència:

-        Prendre consciència de l’arrel dels problemes laborals actuals. El treball sota el capitalisme es basa majoritàriament en l’explotació, control, i disciplina dels treballadors.

 -        Aquest fet és la causa principal dels molts dels mals laborals i d’altres no laborals. Estrès, persones cremades, depressió, mals físics diversos, i mala consciència per ser mal treballador.

 -        Participar als comitès d’empresa, sempre en el sindicat que més molesti a l’empresa. Sindicar-se sempre que es pugui.

 -        Disminuir la producció a consciència, reivindicar més vacances, menys dies de treball pel mateix sou, entre altres accions per reduir el poder dels capitalistes.

 -        Polititzar-se, queixar-se a l’empresari sempre que sigui necessari, escriure a diaris o pamflets o a on sigui, reivindicar la protesta legítima contra l’explotació, fer córrer la paraula entre els altres treballadors.

 -        Fer un pas més, i participar activament en la lluita sindical per un canvi en l’empresa i en l’economia, participar en organitzacions i moviments per un canvi social general, per un canvi en el repartiment essencial de poder entre treball i capital, on el treball augmenti les quotes de poder en base el seu pes real en l’economia.